No t'apagaràs mai

El divendres 2 de septembre li escrivia al Josep Maria una d'aquelles meves cartes curtes.
Potser era agosarada, però tenia tota la vocació poética —TotaLaPoesiaDelMón— d’uns instants viscuts plenament i d’un pensament molt intens: «quina memoria tan perfecta, quina vida de vida tan gran» li deia.
També li deia «no t´apagaràs mai».
La sequéncia de fotografies és molt mes llarga, tan llarga com totes les estones llargues que, meravellat, colpit i sacsejat he passat mirant amb admiració, tristor i alegria, aquestes postes de sol serenes i prolongades.
Jo no podia anar a veure’l... pero el veia aquí.
M'agrada quan la pèrdua de llum del sol coincideix amb una cambra que s’il·lumina. Una vida mor i una vida neix.
Em passava el mateix quan anava a l’hospital a veure una companya que es moria.
Per arrivar al pis dels moribunds calia, necessàriament, diàriament, passar per la planta dels nadons.
Del Josep Maria he rebut molta guerra, i també molta pau.
He patit molt, he après que si treballo, treballo bé, però ara em fa molta pena no haver anat a Pamplona a donar-li aquella abraçada.
Amb tot, n’estic molt orgullós.
He fet el que havia de fer.
No he escrit a les tietes, ni a la Mila, però aquest també és el meu regal per a elles: cap altre no podria ser més íntim que aquest.
No en sé més.

Pere

Mai no sabré...

El lligam de l’ànima amb Déu és temporal o històric en la mesura que la història, des del punt de vista cristià, representa un lligam amorós d’allò finit amb l’infinit. En aquesta aventura, allò decisiu sempre es produeix massa tard

L’ànima, però, assoleix la felicitat quan té una ventura tardana. Tenir una felicitat tardívola significa aprendre a estimar a temps (al seu temps) allò que és just

L’aventura amorosa entre l’ànima i Déu es caracteritza pel discurs o pel llenguatge d’un tenir-ne o d’un fer-ne o d’un voler-ne el coneixement

Quan l’ànima (re-) fa el coneixement amb Déu, aquest coneixement li és donat en un espai d’atzar que no té res de fortuït. El seu mateix desenvolupament revela el lligam a priori dels dos elements: ànima i Déu

En el fet de fer aquesta coneixença —és a dir en l’estudi, en el treball dels textos bíblics, dels textos de tots aquells que ens han precedit— hom aprofondeix bàsicament (necessàriament) la comprensió d’un coneixement original que es remonta a abans del lligam, a abans de la distanciació i de la seva posterior inversió, a abans, per tant, del començament de la revolta egoista i del seu llegat de violència generadora de misèria

L’ànima s’acontenta tan sols a assenyalar el punt misteriós on ella es dissocia de Déu, en una diferenciació, però, sense violència — l’instant aquell de la insuflacció, d’aquella mena d’alè que va fer d'ella, d’una criatura de glaç, una criatura humana

Sant Agustí pràcticament mai no parla d’una unió en termes afirmatius. La única cosa certa per a ell és que la diferenciació de l'ànima a partir de Déu constitueix un procés de creació en el qual identitat i diferència obtenen cadascuna la seva part. El mot de pas per a aquest comportament podria ser: «creació a imatge d'un mateix» — i és per això que el bisbe d'Hipona atorga un gran valor a la coexistència paradisíaca primària, prèvia, reeixida

Sense la lluna de mel del matí de la creació, la dissociació de l’ànima humana fora de Déu hauria estat una malson de part del déu creador

Només aquest lligam amorós explica la resta: la caiguda voluntària d’Adam en l’arrogància i en el temps, la història del món... compensada pel contra-temps de la Història de la Salvació

Si aquest coneixement original es renova, l’ànima es recolza en fonaments molt sòlids, en el seu lloc més propi, més enllà de qualsevol espai físic, en la certesa que el ‘gran Altre’ habita en ella més pregonament (més «prèviament») que ella mateixa: «interior intimo meo»

Quid autem propinquius meipso mihi? Ego certe, Domino, laboro hic, et laboro in meipso: Factus sum terra dificultatis, et sudoris nimii. Confessions X. (Pero ¿qué cosa puede haber mas cerca de mí, que yo? Yo confieso, Señor, que hallo aquí bastante dificultad, y la experimento en mi mismo, pues me cuesta mucho trabajo el entenderme a mi mismo)

Per cert, a propòsit de «la lluna de mel» m’agradaria que escoltéssiu atentament la lletra d’aquesta cançó

Santi

L'Ametlla, 25 09 de 2005

En el blog de TOTSELSJARDINSDELMÓN un comment anònim feia referència a la foto de la Tere i la tieta Mercè, i deia que hi havia algú que quan anava a dinar o sopar a casa de les germanes Bertran feia el comentari :”estas florecitas … !!!..,i alguna cosa més.... La Tere, se’n recordarà d’aquesta frase tan bonica, i si vol ens pot desvetllar qui era aquest algú que havia captat la flaire de tant belles floretes.

Tots estarem d’acord en que aquest algú no s’equivocava, quines florecitas !!!. Ostres, quina casualitat que tot preparant la trobada de cosins,del passat 21 de maig a Sant Pau de la Guàrdia, amb el lema tant “currat” de Promesa Infinita, parléssim, els cosins, de que hom ha de tenir cura del seu jardí. També quina casualitat, o millor dit, causalitat quan el cosí més gran de la saga dels quinze, en Santi, en fes d’aquella flor de Nadal un tret de sortida que va posar en marxa tots els motors de la trobada. Una trobada que ningú mai oblidarà.

Doncs parlant de "florecitas", de jardins ben regats, de flors i de flaires, ara ens trobem en una bona ocasió per a tenir un pensament per aquest jardí que un dia la Tere i el Jordi van regar i regar fins a florir tant belles floretes.

La Tere avui en fa 80. I tots els que estem aquí hi som perquè ens agrada compartir junts aquest moment. A vegades la protagonista de la festa és la que vol passar més desapercebuda però ens hem de creure i ho creiem, que nosaltres també som els protagonistes perquè volem participar de la festa tant com ella.

Per això, a continuació en homenatge a ella i a en Jordi ens farem també un regal perquè la Tere no senti el pes de la soledat ni la pressió de les mirades. Nosaltres mirarem més enlaire i ens veurem a tots reunits en el dia del seu aniversari i li recordarem que aquesta no és només la seva festa, sinó la festa de tots.

Aquí va una primera dedicatòria pels creadors d’aquest jardí tant florit de pensaments. El primer ram per tant, l’hem de dedicar als seus creadors. Dos ciclàmens, un de blanc i un altre de vermell són per a ells dos : la Tere i en Jordi: aquí us teniu un a l’altre, ben units per donar color i olor a tots els pensaments que som nosaltres.

El primer pensament és per a la Martina
El segon pensament és per a l’Arnau
El tercer pensament és per a l’Adrià
El quart pensament és per en Pol
El cinquè pensament és per a l’Emma
El sisè pensament és per a en Gerard
El setè pensament és per a en Pere
El vuitè pensament és per a l’Oriol
El novè pensament és per a la Maria Pia
El desè pensament és per al Nasi
El onzè pensament és per a la Montse
El dotzè pensament és per al José
El tretzè pensament és per a la Maite
El catorzè pensament és per al Melcior
El quinzè pensament és per al Josep Maria
El setzè pensament és per a la Sessé

TostsElsPensamentsDelMón et desitgen
TotaLaFelicitatDel Món i et diuen que
T’EstimenMoltDeMolt,Tere.

I això ha estat, és i serà per sempre

Maite



La Jornada. Barcelona, 29 09 de 2005

-Els 2:


-Els 18:


-2 Pensaments:


-16 Pensaments:



Curiositat:
-La Tere, el mateix matí abans de dinar, va anar a la Font del Racó i va agafar aquests bolets, que disposà -amb la seva gràcia habitual-, en la safata adient, com per començar a pintar un quadre...
-16 n'he contat...
-Curiós, si+no:

Revolta

«Ser-en» significa més o menys deixar-se abraçar, impregnar, nodrir i alegrar pel «media» diví i, després, cantar i reflexionar amb reconeixement aquest enllaçament-impregnació-alimentació-alegria considerades com a escena primitiva de l’esdevenir un mateix

S’arriba a la posició de revoltat quan hom cessa de considerar-se el batlle del seu propi ser. Edevé rebel aquell qui tan sols es refereix al seu propi capital i refusa de considerar la seva acció com un treball en el crèdit de l’absolut

La pregunta de la nostra postmodernitat, doncs, és la següent:

—Podem existir en la no-revolta ?

La resposta és:

—Sí. En el servei.

La reintegració en l’U i la capacitat de servei convergeixen

Aquí, servir, significa desplegar-se sota un senyor amb tanta energia i amb tanta entrega com si no hi hagués cap senyor

Qualsevol mínim, aquí, és ministre, qualsevol subjectivitat competent és funcionari de l’absolut

Santi

Tot i que avui potser seria més adient

Tot i que avui potser seria més adient parlar de la llengenda del rei Artur, de quan la barca s’enduu el seu cos, ens servirà d'igual manera recordar el «Tractat de la Dormició de Maria» de Joan Damascè que, tant o més gran en intensitat, porta fins a les darreres conseqüències la idea de donar una prioritat absoluta a la «relació» per damunt qualsevol altre cosa, lloc o situació exteriors — o potser, perquè la relació, ella mateixa, és qui crea el lloc on es troben aquells que s’interpenetren.

És per això que el cos de Maria de cap manera no podia ser enterrat post mortem ordinàriament. En aquest cas, hom hagués admès que la terra —ni que fos provisionalment a l’espera de la resurrecció— intervé com a separadora entre les persones unides. Per això Joan de Damasc concebeix la mort de Maria com una mena de misteri teatral del mite del «retorn al país».

Posa en la boca de la mare agonitzant paraules com aquestes:

«És a tu i no a la terra que remeto el meu cos. Protegeix-lo i tingue’n cura. Has volgut habitar en ell i l’has guardat de manera virginal fins i tot en el moment del teu naixement. Pren-me prop teu a fi que, allà on siguis, tu, el fruit del meu ventre, jo també hi sigui i comparteixi amb tu casa teva. Ja que tinc un desig molt gran de tu que has davallat fins a mi sense deixar ni un àpex de res entre nosaltres dos»

El relat ens porta fins al moment que els apòstols es disposen a transportar el cos transfigurat de la mare de Déu en una tomba «supraterrenal» des d’on puja al cel el tercer dia.

«Aquesta habitació divina, aquesta font a cel obert d’on s’escola l’aigua de l’indulgència plenària, aquest camp no raurat de pa del cel, aquest cep mai no regat on creix el pàmpol diví, aquesta olivera sempre florida i tan plena dels fruits de la misericòrdia paternal mai no podia ser de cap manera enterrada.»

El fet que els amants divins habitin els uns a l’interior dels altres, té, per damunt de tot, el sentit de protegir la seva relació forta contra qualsevol supressió, ni que sigui la que s’esdevé mitjançant la mort. D’aquesta manera els amants, encara que morin els uns després dels altres, moren els uns «en» els altres i moren, en consequència, sense tocar el terra pesat de qualsevol cosa exterior a ells

Sursum corda!

Anirem al gra. Sense perdre temps. Agafem el teu convit «per les banyes». Ens hi posem tot seguit. No perdrem ni un minut en fer cap panegíric ni elogi. La cosa és clara i preciosa. Efectivament, Pitu, el tema és el lleguatge: «aquí» ens trobem. El jardí que ens has llegat és immens. Saber-ne estar «a l’altura» per a nosaltres, a partir d’ara, serà la qüestió. Elevació. Sursum, corda

I per començar m’agradaria parlar d’un dels llenguatges que jo tinc per un dels més forts: el llenguatge de la confessió. Crec que aquest llenguatge ha estat molt present en tots nosaltres al llarg de tots aquests dies d’aquesta teva pluja del cel.

En una confessió, qualsevol engany seria absurd ja que la mateixa idea de confessió està fonamentada sobre la comprenssió de l’avantatge que hi ha en dir (en dir-nos a nosaltres mateixos) la veritat. La recompensa de la confessió rau en el fet que qui diu la veritat entra «en» la veritat. La pedra de toc del fet que un que es confessa «s’obri autènticament» és el dolor de la declaració que l’anima, que l’autentifica, que el purifica i el separa del seu passat. La confessió dibuixa, com d’avançada, a l’ànima en la seva fuita cap a la franquesa: la confessió imprimeix en l’idea grega de veritat —a-letheia = allò que no és dissimulat— un gir vers l’element cristià, vers l’element del diàleg; la paraula autèntica apareix com una declaració en tant que és pronunciada pel l’home com una revelació ja que també es pronunciada per Déu, revelació i declaració tenen un tret comú que a la seva manera provoquen la reobertura reconciliadora i ulterior de l’altra part (en termes cristians: atorgada per la Gràcia) d’un accés que hom havia perdut

I per acabar, permet-me que segueixi una mica el teu joc dels jeroglífics.

En xinès, el verb primordial per a «és» no només significa «tenir» d’una manera molt activa sinó que ens mostra, a partir de la seva derivació, que expressa, encara, alguna cosa més concreta: diguem que un «agafar amb la mà alguna cosa que hi ha a la lluna»:



Aquí el símbol més concís de l’anàlisi prosaic es transforma per Art De Màgia en un espledorós esclat de poesia. Podríem dir que el xinés quan diu «és» o «sóc» o «ser», ipso facto, vola

Santi

----------------------------

Iremos al grano. Sin perder tiempo. Cogeremos tu invitación “por los cuernos”. Nos pondremos a ello en seguida. No perderemos ni un minuto en hacer panegírico ni elogio alguno. Lo cosa es clara y preciosa. Efectivamente, Pitu, el tema es el lenguaje: “aquí” nos encontramos. El jardín que nos has legado es inmenso. Saber estar a la altura será para nosotros, a partir de ahora, la cuestión. Elevación. Sursusm, corda.

Y para empezar me gustaría hablar de uno de los lenguajes que yo tengo por uno de los más fuertes: el lenguaje de la confesión. Creo que éste lenguaje ha estado muy presente en todos nosotros a lo largo de todos éstos días de ésta tu lluvia del cielo.

En una confesión, cualquier engaño seria absurdo ya que la misma idea de confesión está fundamentada sobre la comprensión de la ventaja que hay en decir (en decirnos a nosotros mismos) la verdad. La recompensa de la confesión recae en el hecho de que quien dice la verdad entra “en” la verdad. La piedra de toque del hecho de que uno que se confiesa “se abra automáticamente” es el dolor de la declaración del alma, que le autentifica, le purifica i le separa de su pasado. La confesión dibuja, como a la avanzada, el alma en su fuga hacia la franqueza: la confesión imprime, en la idea griega de la verdad –a-letheia = aquello que no es disimulado- un giro hacia el elemento cristiano, hacia el elemento del diálogo; la palabra auténtica aparece como una revelación ya que también es pronunciada por Dios, revelación y declaración tienen un rasgo común que a su manera provocan la reapertura reconciliadora y ulterior de la otra parte (en términos cristianos: otorgada por la Gracia) de un acceso que se había perdido

Y para acabar, permíteme que siga un poco tu juego de los jeroglíficos.

En chino, el verbo primordial para “es” no sólo significa “tener” de una manera muy activa, sino que nos muestra, a partir de su derivación, que expresa, aún, algo más concreto: digamos que un “coger con la mano alguna cosa que hay en la luna”:
Aquí el símbolo más conciso del análisis prosaico se transforma por Arte De Magia en un esplendoroso estallido de poesía. Podríamos decir que el chino cuando dice “es” o “soy” o “ser”, ipso facto, vuela

Santi

Un pressentiment sosté l'ànima

Martes, agosto 23, 2005.

Egipto.

"—Puede ser tan simple?
Creo que no y por esto hice la foto.
El tema es el lenguaje"

I a la porta d’una casa seuen mare i fill
i contemplen la pau
i sembla que en morin pocs
perquè un pressentiment sosté l’ànima

Y a la puerta de una casa se sientan madre e hijo

y contemplan la paz

y parece que mueran pocos

porque un presentimiento sostiene el alma

Friedrich Hölderlin
Festa de la Pau

Fiesta de la Paz