dimarts, de gener 31, 2006

Des de l'Índia, amb amor

llenguatge 2

llenguatge 1

divendres, de gener 27, 2006

L´acces es un poema?
A qui, quan, com, despleguem el camí de casa, la clau a la intimitat, l´entrada que dimensiona, expandeix, fins a límits-no límits, l´inaccesible

dijous, de gener 26, 2006

EL ODREN NO IPMOTRASGEUN UN ETSDUIO DE UNA UIVENRSDIAD IGNLSEA,NO IPMOTRA EL ODREN EN EL QUE LAS LTEARS ETSANERSCIATS, LA UICNA CSOA IPORMTNATE ES QUE LA PMRIREA Y LA UTLIMALTERA ESETN ECSRITAS EN LA PSIOCION COCRRTEA.EL RSTEO PEUDEN ETSAR TTAOLMNTEE MAL Y AUN A SI PORDAS LERELO SINPOBRLEAMS. ETSO ES PQUORE NO LEMEOS CADA LTERA POR SI MSIMA,SNIO LA PAALBRA EN UN TDOO.PRESNOAMELNTE ME PREACE ICRNEILBE.TNATOS AOÑS DE COLGEIO A AL MRIEDA

dimecres, de gener 25, 2006

Poema del dia: "no m´esforço en contestar" (Santi "dixit")
Jo tenía por de que el verb fos incorrecte, que ja no existis substituït per res-pondere (posar alguna cosa) o algun altre.
Con-testar -filología barata- ve de posar en comunicació dues "testas"-caps- -pensamets- i, o be no fa falta l´esforç perque ja s´está "con" o perque es con-fia en que hi haurá un moment per l´esforç.
De totes maneres, un poema.

divendres, de gener 20, 2006

escoltar és llenguatge

No m'he atrevit a deixar aquest comentari al nou blog del Xevi, però alguna cosa té a veure amb la fotografia de l'home aquell del camí de Kanekal i la frase "Qui pogues entrar en conversa llarga amb ell i saber tot el que ha viscut !!"

Mossèn Escós, de qui us he parlat alguna vegada, ha estat molts anys a l'Argentina. No sé el lloc on ell va estar. Potser -ja veureu perquè- era al Tucumán.

Fa uns dies ha publicat un petit article, que copio més avall, en una publicació de Manresa que es diu "Xarxa". Aquesta publicació, com diu a les seves pàgines, vol ser un instrument de diàleg interreligiós i canalització d'niciatives de solidaritat.

Avui en dia ens parlen molt de solidaritat. A l'església i als mitjans de comunicació és el nostre pa de cada dia. I és bona cosa que ho sigui.

De tota manera, mossèn Escós té una gràcia, i la Isabel i jo li coneixem perquè l'hem sentit a parlar unes quantes vegades. Quan ell parla d'alguna persona i explica alguna cosa que li va cridar l'atenció d'ella -allò que en diuen "anècdotes"- sobretot si aquesta persona passa necessitat, se li inclinen les celles i el cap amb tot un gest i un somriure que expressa misericòrdia. És imaginant aquest gest que heu de llegir el seu article..

------------

«Càritas parroquial de Navarcles i Càritas en general té diferents facetes. Unes que es veuen molt i son, precisament per això, criticables. Altres, que no es veuen sovint son les mes importants. Es allò que diu Sant Pau: Nosaltres no fixem la mirada en això que veiem, sinó en allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre (2Co 4,18).

El que es veu molt son coses com ara el repartiment de vestits, mobles, llibres i paquets tant si es fa en grans contenidors que s’envien a Tucuman com si es fa amb la gent propera del nostre poble. I, si podem, ho continuarem fent encara que sempre ens podran demanar compte de si hem encertat els pobres de veritat. Però Càritas té una altra faceta que no es veu gaire i es la mes evangèlica. Ho diré amb les mateixes paraules de Jesús: No es el mateix donar del que ens sobra (Mc 12,44) que donar-se un mateix. Ell es dona ell mateix quan deia: Aquest es el meu cos... per a vosaltres. Dit amb altres paraules: No es el mateix ajudar els pobres que "fer-se pobre". I com es fa per fer-se pobre? Molt senzill: ESCOLTANT. Els nostres voluntaris de Càritas saben que necessiten la pregària per estar disposats a "escoltar" i per no posar-se nerviosos quan un pobre ens ha enganyat. També ens enganyen els rics. Ho diré de manera que sigui ben entenedora. Valen mes les estones destinades a escoltar el que els manca a Tucuman, cosa que s’ha fet, que no pas la quantitat de paquets embarcats en el contenidor. Val mes fer atenció amb el que et demana menjar mentre t’explica (enganyant-te o no) com s’ho fan per arribar al cap del mes, que les bosses d’arròs, llet o galetes que li proporcionaràs. Val mes passar una o dues hores visitant la presó fent de voluntari parant esment en el que diuen els presos i atenent els detalls de la vida que porten allà dintre que el que podràs fer per a ells que sovint es molt poc. Val mes fer-te càrrec del que suposa per una família cuidar l’avi impedit o un familiar esguerrat, que no pas la cadira o la grua que els proporcionaràs. Valen mes les estones que un membre de Càritas passarà a la Residencia d’avis acompanyant els interns que la feina que pot fer des del patronat que administra l’entitat.

Totes aquestes activitats que he mencionat les estem fent, son valides i sovint força necessàries però cal insistir als voluntaris que no perdin de vista allò que es fonamental: pregar Déu perquè ens doni un cor obert i una capacitat d’atenció per estar oberts els necessitats. No menyspreem el repartiment de menjar, paquets, roba o cadires de rodes. Aquestes coses cal fer-les, perquè sempre hi ha qui ho necessita però la caritat ens ve de la fe i es una altra cosa. Quan un dia una dona separada amb una filla ens exposa que només té treballs de cap de setmana i no té on deixar la filla sense perdre el petit sou, Càritas l’escolta i troba una família acollidora de la nena pels dissabtes i diumenges. Heus ací el valor d’escoltar. Càritas no es una ONG que ajuda els altres. Es mes aviat una resposta d’aquells que hem participat de l’eucaristia en la que ens hem deixat seduir per aquell Crist, encara vivent entre nosaltres, que ens repeteix allò de: "si algú ha de morir m’hi poso jo" ("això es el meu cos") i si algú ha de donar la sang que sigui la meva ("vessada per vosaltres"). Ell va escoltar el clam deis crucificats (n’hi havia a milers), el clam dels malalts arraconats i tinguts per pecadors, el clam de les viudes sense filis tingudes per maleïdes i es va trobar sol quan va intentar posar-se al costat d’ells. Va tenir en contra el seu poble, la seva família se li va girar i els dirigents de la nació el volien matar. Va endevinar que un deis seus apòstols el traía i un altre el negava i s’adonà encara que en el darrer sopar posaven en dubte el lideratge del mateix Jesús, discutien entre ells qui seria el mes important (Lc 22,24). Va transformar aquell ambient d’immensa violència en una acte d’amor. Jesús no va donar gaire res ais pobres sinó que els va saber escoltar i es va fer pobre fins a morir com els que no tenen privilegis. Per això els que anem a la Missa i contemplem aquesta vida, endevinem per on ha d’anar la vertadera caritat, fruit de la fe en aquest Crist. Càritas, com he dit, surt de la participació de l’eucaristia. No ens fa pas res que ens puguin recriminar que no encertem els pobres quan repartim menjar o roba perquè sabem que ningú no ens retraurà haver-los escoltat.»

Josep Escós i Sarsanedes

dimecres, de gener 04, 2006

el capità es mantingué serè

el-capita-es-mantingue-sere

Cert i incert, violent i delicat, « com sempre ! »

— « com sempre » però més : del tot ! —

avui he escollit la zona d’ombra de la cambra des d’on tocar-vos la meva cançó

— « toc-toc » —

( el nostre amic, la mula veloç, l’onagre silvestre de les muntanyes, la pantera de l’estepa, l’home de la guitarra blava, el de la barqueta )

( l’afer del nostre amic pesa damunt nostre i per això hem escollit el camí més remot de les més remotes i més solitàries de les muntanyes )

( el nostre amic, com un conserge màgic que amb unes quantes claus pesades a la mà sempre era a punt d’adreçar-nos un signe portador de sentit )

( com un que suscita, com un que anima, com un que ens saludava )

* * *

( El capità es mantingué serè. « Jo hi era allà, amb ell » )

[ La lluna aparegué en el cel ]

( Era alt; mai no s’ajupia )

[ Corria per damunt els núvols ]

( Li vàrem tancar els ulls )

[ La lluna era un vel ]

( Semblava una ploma )

dibuix Mª Carme