No va ser fins al segle XVII que es va implantar entre la classe mèdica la paraula «placenta» per designar aquesta mena de «naixement de». Fins aleshores el terme emprat havia estat el de «secundines» o «alliberament», «Nachgeburt» (allò que neix després) en alemany o «l’arrière-faix» o la «délivrance» en francès.
Plakounta (etimologia grega de placenta) designava un pastís, una galeta que segons que vol la tradició era de pasta fullada amb fils entrecreuats al seu damunt, un equivalent a això que coneixem com un «milfulles». A França era el pastís del dia de Reis. En deien la «Galette» dins la qual s’hi amagava una petita figura de porcelana que representava el Nen Jesús. També s’hi amagaven coses com ara faves, petits esclops de fusta de boix o de porcelana, una petita cuna, una creu (d’honor) o un peix. Expliquen que hi havia peixets d’aquests que portaven al llom un cistellet, teixit. Així doncs «avoir de la galette» vé a dir que hom té sort i ens remet a aquesta tradició.
A un baixrelleu de la catedral de Notre Dame hom hi troba una representació de sant Cristòfol. Una variant de «La llegenda daurada» de Santiago de la Vorágine (cfr. supra al blogg) descriu amb detall la figura d’aquell gegant anomenat «Offerus» abans que el coneguésim com a «Xristo-offerus» i fa esment de la faixa que portava el sant per a suportar aquest enorme pes. Aquesta faixa la representa el baixrelleu com es representa un d’aquests pastissos, per ser un signe anunciador del «Roitelet» o reietó. Si ens fixem en la imatge que acompanya aquesta entrada veurem com sant Cristòfol té el reietó a tocar de "galta". També en alemany galta (Backe) està emparentat amb el món de la pastisseria (Bäcker: forner, pastisser)
A Hölderling li agradava utilitzar com a onomatopeia l’expressió «pallaksch-pallaksch». Els entesos ho han deixat aquí. Fins i tot Paul Celan utilitza aquesta expressió entre cometes en un dels seus poemes (en el qual també copia aquest vers: «El brollar pur és un enigma»). El poema porta com a títol «Tübingen, januar». No podem saber si Hölderlin utilitzava aquesta onomatopeia perquè sí o perquè havia sentit alguna cosa semblant pels carrers de Tübingen. «Palatschinke» era una expressió austrohongaresa per designar una «crêpe» o la galeta de la que parlem.
Aristòtil havia comparat la relació entre l’úter i l’infant amb el forn i la pasta de pa. Segons tradicions antigues, però, aquest pa de la mare no serà tant l’infant ell mateix com la misteriosa llaminadura maternal amb la qual l’infant semblava haver estat alimentat «in utero» fins que no era a l’alçada de percébrer la llum del món i de beure la llet de l’univers.
Mentre l’infant s’acomoda dins aquesta marmita uterina, el segon treball de la mare, el plat amb llaminadures, garanteix el nodriment adaptat a aquesta llarga nit. Quan sortia, doncs la placenta, aquest «opus secundum», era rebut amb un respecte profund com a fenomen essencial de tot naixement. Calia doncs conservar-lo el més amorosament possible com a un germà simbòlic del recent nascut. Sovint era enterrada al costat d’arbres fruiters o de rosers dels quals es tenia una cura especial i quan l’infant creixia, el dia del seu aniversari se solia celebrar prop d’aquests arbres. Cal recordar com a Egipte i a moltes altres tradicions era també objecte de cultes especials.
Hi ha un salm magífic, el cent trenta-nou, que s’expressa com un llibre obert al respecte. En un moment del càlid diàleg — «provaré de prendre les ales de l’aurora!» — , el poeta diu això:
«Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes, tu saps quan m'assec i quan m'aixeco; descobreixes de lluny estant els meus propòsits, saps prou bé si camino o si reposo, et són coneguts tots els meus passos.
»Encara no tinc als llavis la paraula, que tu, Senyor, ja la veus pronunciada.
»M'estrenys a banda i banda, has posat damunt meu la teva mà.
»No puc abastar un saber tan admirable; és tan elevat que no el puc entendre.
»On aniria lluny del teu esperit? On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.
»¿Provaré de prendre les ales de l'aurora? ¿Aniré a viure a l'altre extrem del mar? També allà les teves mans m'hi portarien, també allà m'hi vindrien a buscar.
»¿Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Per a tu no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca et són igual.
»Tu has creat el meu interior, m'has teixit en les entranyes de la mare.
»Et dono gràcies perquè m'has fet tan admirable, les teves obres són meravelloses: ho reconec amb tota l'ànima.
»Res del meu cos no et passava per alt; quan jo m'anava fent secretament, com un brodat en el fons de la terra (...)»
Ara, potser sí que m’he perdut en aquesta meva excursió antropològica i és quan em caldrà trobar el fil d’Ariadna.
Però tinc la sensació que he arribat allà on volia: diguem que tan sols volia fer un elogi de TotesLesTeixidoresDelMón, i donar peu a l’ImmaTeixidora (sona diferent de Mima, oi?) a ampliar el seu molt interessant apartat de comments que fa al web
