com a responsable d´haver plantejat el tema
“una voz como de cantante de boleros, algo que acaricia aunque esté enojada”
La Señorita Cora de Cortazar.
“Immanent.-que es interior a un ésser o a una acció, que no depassa la seva naturalesa (però oposició a transcendent).
Dit de una acció que te el seu terme en l’agent mateix (oposat a transitiu).
Transitiu.-que passa o es transfereix de l’un a l’altre.
Dit de un verb que exigeix l’adjunció d’un objecte o complement directe.”
Diccionari de la llengua catalana.
“Immanència.-qualitat del que es inherent a un esser o conjunt d’essers i no es el resultat d’una acció exterior a ells.
Lingüística.-segons la terminologia de Saussure, principi per el qual l’objecte de la llengua es ella mateixa, considerada des del punt de vista estructural i en la relació que hi ha entre els seus elements, originats de l’abstracció de la substancia lingüística.”
Gran enciclopèdia catalana.
A banda d’aquesta aproximació tècnica, l’origen del plantejament al fòrum del bloc prové de motivacions intimes, un enamorament fonètic i semiòtic que me l’ha convertida en sensació recurrent (si es pot dir així).
Perdoneu que mes que una exposició sigui un balbuceig. No ho havia expressat mai. De més hàbils n’hi ha al bloc en temes d’explicitació i llenguatge, raó de que en faci tema.
Un exemple : Les guitarres blaves, les barquetes blaves, la condició de blau no ve de l’exterior, diríem que nomena quelcom immanent a cada un de nosaltres, potser despertat per l´Ignasi, però ja existent, íntimament viu i actiu.
Així l’acció i la reflexió de l’amor, dels amors, hem fan reconèixer immanències insospitades.
Tal com la imatge de l’ermita no es una ermita, sinó un grapat de coses que m’evidencien la meva ermita.
Admeto que cada foto meva neix i aspira a l’expressió de immanències, les cisternes, la seducció dels cavalls, la “baixada” de les cabres, les olles, tota Visio de tot –serà només que egotisme?- em revela immanències.
A risc de ser simplista i de ficar-me en el que no em correspon, diria que la clàssica discussió sobre la incompatibilitat de la immanència i la transcendència de Deu, es resol de forma planera, sense esforç, per l’amor.
L’amor, amb tots els seus continguts i manifestacions, és el reconeixement de la immanència de lo transcendent absolut.
La veu “com de cantant de bolero” es en nosaltres, ja, independentment de la cantant o del bolero com a tals, es una foto, una pintura, una olor, totes les maneres de una paraula.
Sentiu vosaltres certa aproximació a la immanència?
La Señorita Cora de Cortazar.
“Immanent.-que es interior a un ésser o a una acció, que no depassa la seva naturalesa (però oposició a transcendent).
Dit de una acció que te el seu terme en l’agent mateix (oposat a transitiu).
Transitiu.-que passa o es transfereix de l’un a l’altre.
Dit de un verb que exigeix l’adjunció d’un objecte o complement directe.”
Diccionari de la llengua catalana.
“Immanència.-qualitat del que es inherent a un esser o conjunt d’essers i no es el resultat d’una acció exterior a ells.
Lingüística.-segons la terminologia de Saussure, principi per el qual l’objecte de la llengua es ella mateixa, considerada des del punt de vista estructural i en la relació que hi ha entre els seus elements, originats de l’abstracció de la substancia lingüística.”
Gran enciclopèdia catalana.
A banda d’aquesta aproximació tècnica, l’origen del plantejament al fòrum del bloc prové de motivacions intimes, un enamorament fonètic i semiòtic que me l’ha convertida en sensació recurrent (si es pot dir així).
Perdoneu que mes que una exposició sigui un balbuceig. No ho havia expressat mai. De més hàbils n’hi ha al bloc en temes d’explicitació i llenguatge, raó de que en faci tema.
Un exemple : Les guitarres blaves, les barquetes blaves, la condició de blau no ve de l’exterior, diríem que nomena quelcom immanent a cada un de nosaltres, potser despertat per l´Ignasi, però ja existent, íntimament viu i actiu.
Així l’acció i la reflexió de l’amor, dels amors, hem fan reconèixer immanències insospitades.
Tal com la imatge de l’ermita no es una ermita, sinó un grapat de coses que m’evidencien la meva ermita.
Admeto que cada foto meva neix i aspira a l’expressió de immanències, les cisternes, la seducció dels cavalls, la “baixada” de les cabres, les olles, tota Visio de tot –serà només que egotisme?- em revela immanències.
A risc de ser simplista i de ficar-me en el que no em correspon, diria que la clàssica discussió sobre la incompatibilitat de la immanència i la transcendència de Deu, es resol de forma planera, sense esforç, per l’amor.
L’amor, amb tots els seus continguts i manifestacions, és el reconeixement de la immanència de lo transcendent absolut.
La veu “com de cantant de bolero” es en nosaltres, ja, independentment de la cantant o del bolero com a tals, es una foto, una pintura, una olor, totes les maneres de una paraula.
Sentiu vosaltres certa aproximació a la immanència?
posted by Pere Manubens at 4:26 p. m.
8 Comments:
on diu "(pero ha de dir "per", on fonêtic i semiôtic, desde fonêtic a semiôtic, a només, no mes.
Jobar, Pere ! Quina lliçó de filosofia. El Foques es sentiria orgullós de tu. I jo també..
Una anotació. Jo que tinc guardades tot de cartes que el Pere m'havia escrit quan al principi d'això del correu electrònic, sé fins a quin punt ell es reserva de fer servir paraules sagrades com "amor" i "estimar". Per això crec que val la pena prendre nota especialíssima del trosset del final on surt (dues vegades !) la paraula prohibida
Immanent és consubtancial a un/a. Però, segons jo, no hi ha immnència sense contacte amb l'exterior. Per tant, o ha nascut amb tu o s'ha forjat dins teu. La immanència adquirida prové d'un procés d'aprenentatge que ha arrelat, calat, profundament en l'interior. La immanència té efectes sobre la personalitat i sobre les nostres mirades i actituds vitals. Estimar, per exemple, aquesta paraula poc gratuïtament usada per tu, Pere.
No he mirat el diccionari.
La immanència té quelcom d'un temps d'Eternitat.
( repeteixo, ja que no se'm a publicat)
per a mi la immanència es fer inmediatament lo que este que fer en aquell moment,i fer-ho ja!amb o amor o sense! pero fer-ho!
jo tampoc he miret el diccionari, i em direu: "i la paraula tampoc"...
jajajaja
A algú alguna vegada li va ser preguntat : "—Què és un blog?", i va respondre : "—Un blog és ser-hi"
Del blog considerat com una imatge de la immanència
De la immanència considerada com un blog... sense interrupcions ( ...que faria les delícies, entre d'altres, a la Maria Carme ) ni verificacions
De la qual cosa es dedueix que no és cosa de parlar-ne de la immanència, sinó de ser-ne o de ser-hi
Això em fa pensar en un que pensava que sempre anava equivocat
Més que com un complexe s'ho prenia amb sornegueria
A les reunions, els assistents sempre tenien la paraula a la boca : "— No, això que dius, és equivocat" o "—Vas molt equivocat"
Sempre somreia quan pensava que era gràcies a la seva equivocació que els demés havien trobat el correcte, la no-equivocació, o la "veritat" i ho deien orgullosos, pomposament, com qui sap què
Però no tan sols per això somreia
Ell pensava : quan em diuen que m'equivoco, en veritat, què diuen, on miren, quin és el seu punt de vista ?
En veritat que no miren ni l'anar equivocat ni el no anar-hi, sinó que ambós personatges només fan que mirar a allò "vocat"
A l'equi-vocat—com l'equi-distant— el separa la mateixa distància del que no ho està
Ambdós miren cap al mateix lloc, ambdós tenen la mateixa... vocació
Un que reflexiona sobre la seva condició d'equivocat : un immanent de la veu que voca i no para ni un moment de vocar : un... tresor
Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor
Al fil del que comença a dir la Maite, i empès –empentat- per les paraules del Santi que animen a ser-hi immanentment, més les de la MªCarme que animen a ser-hi immediatament, afegeixo el que segueix:
Què tenim que no ens hagi estat donat ?
Allò innat en mi, no és sinònim del que he rebut? (ho he rebut dels gens dels meus pares, i/o d’allò que ha esdevingut la meva manera de ser i que és fruit de la interacció entre els meus gens –rebuts- i el que m’ha anat arribant, he anat aprenent o m’han anat inculcant de manera voluntària o involuntària –també rebut)
Si una obra d’art –una pintura de la MªCarme, per exemple :) té la seva interioritat, la seva inherència, potser no és exagerat dir que hi ha un quelcom immanent en cada quadre de la MªCarme. Aquesta càrrega immanent al quadre de la MªCarme, no ha de ser –en la mesura que hagi aconseguit bon feeling amb el pinzell- la mateixa que la de la MªCarme?
Tot això, cap al final del llibre de Job (capítol 38, etc) hi és expressat de manera poètica amb molta força..
Aestimatus anonimus.
in-signus poeta, si pensar es parlar amb un mateix, no és el blog el tema es el llenguatge un avocador de qualsevol forma de fins i tot pre-paraula?, potser si que estaría be viure de mirar i cop de colze (com perfectament has definit el penjar una paraula), pero el preu seria inmenç, no existiria el blog, al menys aquest.
Retorno a escoltat a l´eixample la maravellosa sorpresa de les coses dites, no dites, repetides, escoltades i escrites. Rebudes.
Clar, la pregunta al profe despres de veure la pel.licula de la Keller (cega, sorda i muda) va ser, sense paraules, podía pensar?, ai la immanencia....
Publica un comentari a l'entrada
<< Home