la força de les paraules

«Pel soroll de les passes, vorera amunt vorera avall, el captaire endevina que la gent va amb pressa. Tanta pressa que ningú no li tira cap moneda al plat. I això que ha posat a terra el cartellet de sempre, que diu: “Sóc cec. Gràcies.”

-Em deixa que hi escrigui una altra cosa? -li pregunta de cop una veu que no coneix.

-I tant! -contesta ell.

El desconegut hi escriu més text, i en acabat se’n va. Al cap de no res, clinc!, comencen a caure monedes al platet, una rere l’altra, clinc!, clinc!, i més, i més... “Què hi deu haver escrit, aquell home, al meu cartell?”, pensa el captaire.

El desconegut hi ha escrit: “Ja som a la primavera, però jo no ho puc veure.”

Quan llegeixen “ja som a la primavera, però jo no ho puc veure”, hi ha vianants que pensen en ametllers florits, d’altres s’imaginen faldilles voleiant al vent, d’altres senten als llavis el regust dolç de les primeres maduixes, d’altres recorden la xiuladissa de les orenetes...

Hi ha mots, paraules molt simples, que se’ns enduen de viatge, ens fan somiar, ens evoquen olors, gustos, sons, sensacions...

Podem estimar-nos els mots com se’ls estimen els poetes. Podem tractar-los amb respecte i delicadesa, combinar-los amb gust i precisió, degustar-los amb joia i plaer. Els podem fer servir per descriure penes, alegries, tristeses, esperances, frustracions, enrabiades, disgustos, enamoraments, amistats, decepcions, sorpreses..., el misteri dels sentiments humans.»

(Copiat d'un dels últims llibrets -són pensats per als nens- de la Col·lecció PENSA-HI de Brigitte Labbé i Michel Pueg, publicats per Editorial Cruïlla. El títol: "La Paraula i el Silenci")

jo, eu, yo..

Avui, mentre esperàvem que li canviessin la corretja del rellotge a la Isabel, ens hem arribat a veure l'exposició sobre Pere Casaldàliga que hi havia al Casino de Manresa (ja sabeu que ara és una biblioteca, i que als baixos hi ha sales d'exposicions). Molt ben feta. Fa que el personatge, si no ho havia fet ja, es quedi amb tú.

He copiat per penjar-lo aquí aquest seu poema:


jo, yo, eu

Por tres fuentes me derramo
y no me derramo entero.
El agua más honda y mía
se me está quedando dentro

Jo, yo, eu
Los tres.
Ninguno.
El bressol d'un temps més alt
me nace y me niega al mundo

(Cachoeira sou,
camino de acequia
y aigua de pou)

Por tres lenguas digo más,
tres lenguas me dicen menos.
Si las tres son fuentes mías,
sólo yo soy el venero

Pere Casaldàliga

(Trobareu bona part de la seva obra escrita, poesies incloses, a http://www.servicioskoinonia.org/pedro)

com a responsable d´haver plantejat el tema

“una voz como de cantante de boleros, algo que acaricia aunque esté enojada”

La Señorita Cora de Cortazar.





“Immanent.-que es interior a un ésser o a una acció, que no depassa la seva naturalesa (però oposició a transcendent).
Dit de una acció que te el seu terme en l’agent mateix (oposat a transitiu).
Transitiu.-que passa o es transfereix de l’un a l’altre.
Dit de un verb que exigeix l’adjunció d’un objecte o complement directe.”
Diccionari de la llengua catalana.

“Immanència.-qualitat del que es inherent a un esser o conjunt d’essers i no es el resultat d’una acció exterior a ells.
Lingüística.-segons la terminologia de Saussure, principi per el qual l’objecte de la llengua es ella mateixa, considerada des del punt de vista estructural i en la relació que hi ha entre els seus elements, originats de l’abstracció de la substancia lingüística.”
Gran enciclopèdia catalana.

A banda d’aquesta aproximació tècnica, l’origen del plantejament al fòrum del bloc prové de motivacions intimes, un enamorament fonètic i semiòtic que me l’ha convertida en sensació recurrent (si es pot dir així).

Perdoneu que mes que una exposició sigui un balbuceig. No ho havia expressat mai. De més hàbils n’hi ha al bloc en temes d’explicitació i llenguatge, raó de que en faci tema.

Un exemple : Les guitarres blaves, les barquetes blaves, la condició de blau no ve de l’exterior, diríem que nomena quelcom immanent a cada un de nosaltres, potser despertat per l´Ignasi, però ja existent, íntimament viu i actiu.

Així l’acció i la reflexió de l’amor, dels amors, hem fan reconèixer immanències insospitades.
Tal com la imatge de l’ermita no es una ermita, sinó un grapat de coses que m’evidencien la meva ermita.
Admeto que cada foto meva neix i aspira a l’expressió de immanències, les cisternes, la seducció dels cavalls, la “baixada” de les cabres, les olles, tota Visio de tot –serà només que egotisme?- em revela immanències.

A risc de ser simplista i de ficar-me en el que no em correspon, diria que la clàssica discussió sobre la incompatibilitat de la immanència i la transcendència de Deu, es resol de forma planera, sense esforç, per l’amor.
L’amor, amb tots els seus continguts i manifestacions, és el reconeixement de la immanència de lo transcendent absolut.
La veu “com de cantant de bolero” es en nosaltres, ja, independentment de la cantant o del bolero com a tals, es una foto, una pintura, una olor, totes les maneres de una paraula.

Sentiu vosaltres certa aproximació a la immanència?

una paraula, un tema

immanència

Em sembla que algú alguna vegada va escriure això

així, gràcies a la constància i al consol que ens donen les Escriptures, mantenim l'esperança

i més avall també això altre

en virtut de l'amor que ell els té

i he pensat que seria magífic començar el dia amb paraules com aquestes

ah si jo pogués començar el dia així

seria com un que desvetllaria l'aurora

De l’escriptura considerada com una variant de la geografia

« la persona del bastó acaba d’escriure amb el pal, a la sorra de la duna, algunes paraules o, millor dit, com que no conec l’escriptura àrab, allò que veig en la imatge és una grafia feta amb el pal »

Que l’àrab aquell del desert no escribia cap anunci de campanya electoral, això és evident

Que en els límits de l’escriptura — els mateixos límits que endevinem en l’escriptura de David, de Pau o de Joan : escriure en estat d’extrema precarietat, amb la llum d’una candela, amb una «ploma», en un papir, caríssim, dificilíssim d’aconseguir, cada paraula un tresor d’economia

Sentir en aquests límits com la meva ment percep el pas del bastó en la sorra ( en la terra ) de la seva ment, triar ( ser triat ) per les paraules amb extrema cura, les millors, ja que en un no res se les emportarà el vent

La terra del meu ser esgrafiada

No deixa d’estremir pensar coses com aquestes

Escriure a la sorra del meu ser per exemple ell fa tremolar la terra del meu ser quan la mira

¿ Qui ha investit de tanta grandesa l’àrab aquell, qui ha investit els nens aquells de tanta magestat pel sol fet d’assistir a una classe, a les dunes, on s’escribien paraules grans ?

Potser aquestes :

els cabirols van per l'alta muntanya i als roquissars s'hi refugien les fagines

Saber llegir

Estret és el prolongament català de l’acusatiu de strictum, el qual, perdent la m final ja des de l’època llatina (strictu), anteposant més tard una e a la seva s inicial (estrictu), transformant en e la i breu de la seva sílaba accentuada (estrectu), modificant el grup ct en yt (estreytu) i finalment en t (estretu), i deixant caure la vocal de la seva darrera sílaba, acaba revestint la forma estret. Fins aquí Pompeu Fabra.

El llenguatge, la paraula. Segles. Moltes generacions dient la mateixa paraula (strictum) sense aconseguir pronunciar-la ‘correctament’, fins que hem convingut que el millor era dir-ne estret, que ens trobem més com a casa dient estret o estricte que no pas strictum.

Un que passa cada dia pels mateixos carrers, per les mateixes pedres, pels mateixos llocs de llum anomenats fanals, pel costat dels mateixos anònims amb els quals, com si es coneguessin de sempre, mútuament se saluden —«adéu», «adéu»—, la vida d’una persona, doncs, de pronunciar una i altra vegada els seus mateixos llocs de pas, no vindria a ser com una d’aquestes paraules ?

Discurs

Fragments del discurs que pronuncià l'alcalde de Vilabertran el dia que es va inaugurar oficialment el blog. Diu així :

« Els llibres i els escrits ens transmeten moltes i grans veritats, i el blog és molt d'elogiar per aquest patrimoni d'instrucció i de saviesa

» Però no n'hi ha prou de llegir-lo per a tornar-se savi; cal també que els estudiosos siguin capaços d'ajudar els de fora, tant amb les seves paraules com amb els seus escrits

» Per aquest motiu, el meu avi Josep es va dedicar de ple a llegir els Escrits dels nostres avantpassats, i n'adquirí un gran coneixement, de manera que es va sentir en l'obligació de compondre un escrit d'instrucció i de saviesa

» Sou convidats, doncs, a llegir aquest llibre en aquest blog amb benevolència i atenció

» Sigueu indulgents sempre que pugui semblar que, malgrat els esforços, no s’hagi estat prou afortunat per a traduir amb tota la força algunes de les expressions de l'original : una cosa dita en l’idioma original, quan la traduïm a una altra llengua, no conserva sempre la mateixa força : la seva traducció, doncs, té notables diferències respecte a l'original

» L'any primer del regnat d’en Maragall, vaig arribar a un lloc i, durant la meva estada allí, vaig trobar a l’explorer aquest blog que té tant de valor educatiu i em vaig sentir obligat a emprendre el treball de traduir-lo amb diligència

» Durant la meva estada vaig passar moltes hores de vetlla i de dedicació a fi de poder acabar el blog i publicar-lo, per a ús d'aquells qui, lluny de la seva pàtria, es proposen d'aprendre a viure conforme a... ( il·legible : llenguatge htlm )

» Tota saviesa ve de ... ( il·legible, també ) ... sempre »

Novetats

A una porta del Portal de l’Àngel, aquest matí, un grafiti que ahir no hi era
Diu així: « stoy vivo »
No està mal, he pensat, per començar el dia...

Bon Nadal i salutacions a tothom !

Un nen que

amb alè alena el vidre i, després, amb el dit, escriu

n a d a l

d’on regalimen gotes d’aigua que avançen per una mena d'estepa de glaç

El cel és un devessall

( un devessall d'aigua són els núvols de la paraula del vidre que atrau les gotes minúscules i, llavors, d'aquesta boira en fa pluja )

però també

com dins un odre, aquesta paraula, recull l'aigua dels mars, reté els oceans en el seu llit

i també

és com un canal que rep aigua d'un riu, com un aqüeducte que la porta a un jardí

Jo dormia...

Jo dormia, però el meu cor vetllava

Una veu !

El meu estimat que truca :

« Obre'm, germana meva, estimada meva, coloma meva, el meu tot ; el meu cap és ple de rosada, els meus rulls, de la serena de la nit »

( Per a l'Imma, per allò del « notari Estrada » , amb admiració, i, també, perquè s'apropa el seu sant, i per portar el mateix nom de l'àvia Conxita : gràcies )

Què signifiquen

Què signifiquen les dues branques d’olivera d’or que hi ha als costats d’aquella paraula que deixa rajar oli daurat ?

Llavors vaig anar a asseure’m a la seva presència i li vaig dir :

— Qui sóc jo, paraula, i què és el meu rodal, perquè m’hagis conduït fins aquí ?

— Sóc molt a prop teu, em tens als llavis, em tens al cor, sóc la paraula que creus, la que proclames. Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi

A la sala de la casa on s’havien reunit hi havia moltes llànties