Diu que una vegada, el patriarca Job va anar a dinar a casa la MªCarme. Abans de començar a menjar, va beneir la taula dient "Déu i Pare immanent, amb sa divina paraula, beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, amén". Quan van acabar, la MªCarme va anar corrents a penjar les fotus al JAMEDINAT i també va posar la benedicció, però ella la va escriure així: "Déu i Pare imant-nen, amb sa divina paraula, beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, amén"
No fa gaires dies, en una xerrada sobre el silenci :) ―“del silenci no se’n parla, se’n calla”, deia el Santi― Xavier Mel·loni distingia com quatre etapes o nivells en el silenci o la pregària:
1. Jo parlo. Tu escoltes.
(Necessitem buidar. Ell, pacientment, acull i escolta. Quan ja hem buidat, amb l’ànima pacificada),
2. Tu parles. Jo escolto.
(I, com en l’Anunciació, “que es faci en mi segons la vostra paraula”),
(pot passar, però, que altra vagada entri el neguit. Ara per estar esperant sempre una paraula),
Immanent, algú que roman, que no es mou ni un pèl del ser, que comprèn que seria impossible desplaçar-se’n ni un pèl, que seria absurd, que l’estat natural de la persona és el de la immanència, com una mena de pur existir permanent i sense destorbs ni interrupcions, com aquells que van dir : òndia que bé que s’hi està aquí; què us sembla : podríem plantar-hi les tendes aquí, i romandre-hi per sempre més
O com restar. Recordo un poema de Rilke — el llibre me’l va regalar el tiet Jordi : era de Plaza i Janés, d’aquells que daurava, ummm — un poema en el qual Rilke increpava amb paraules molt fortes a un company seu poeta que s’havia suïcidat. Al final del poema més o menys li diu això : « I doncs, què et pensaves, mocós ! Restar : això és tot » Restar en la immanència. Però això encara són paraules
O com dretura. Un és immanent amb la dretura o la dretura no existeix. Per camins de dretura em guia. Hagués pogut dir : pels camins del soci del futbol club barcelona em guia, però no : diu dretura i això fa que un sàpiga de què es parla, ja que la dretura només un se la sap, la reconeix en ell, és particular. I és quan ell ni hi pensa que se sap dret. N’hi ha que es passen el dia pensant-hi, però això no té res a veure amb la dretura, ja que si un hi pensa no hi és, de manera immanent en la dretura. És quan un se sorprèn a ell mateix caminant dret pel carrer amb una dretura que, pel fet de no ser considerada com a pròpia és considerada com a regalada. I qui li haurà regalat aquesta dretura ? D’on li ve aquesta dretura ? A causa de què o de qui ? « A causa del seu nom » diu el poema
Immanent en la immanència, si això volgués dir res, voldria dir que la immanència és l’estat natural de la persona i que el què és estrany és no ser immanent... sempre...
La manera més natural de comportar-se, seria la immanència, en la pericoresi
despres de fer l´entrada llegeixo detingudament les vostres coments (tot a l´inreves) i m´admira la precisio de les coincidencies, com jamedinat o la geografa enamorada...
4 Comments:
Molt bé
Ara es tracta de veure qui té nassos per il·lustra-la o per dir-nos-en alguna cosa més que el secret que guarda com un tresor aquesta paraula
Algú coneix algun àngel que ens pugui ajudar ?
Amunt !
Diu que una vegada, el patriarca Job va anar a dinar a casa la MªCarme. Abans de començar a menjar, va beneir la taula dient "Déu i Pare immanent, amb sa divina paraula, beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, amén". Quan van acabar, la MªCarme va anar corrents a penjar les fotus al JAMEDINAT i també va posar la benedicció, però ella la va escriure així: "Déu i Pare imant-nen, amb sa divina paraula, beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, amén"
No fa gaires dies, en una xerrada sobre el silenci :) ―“del silenci no se’n parla, se’n calla”, deia el Santi― Xavier Mel·loni distingia com quatre etapes o nivells en el silenci o la pregària:
1. Jo parlo. Tu escoltes.
(Necessitem buidar. Ell, pacientment, acull i escolta. Quan ja hem buidat, amb l’ànima pacificada),
2. Tu parles. Jo escolto.
(I, com en l’Anunciació, “que es faci en mi segons la vostra paraula”),
(pot passar, però, que altra vagada entri el neguit. Ara per estar esperant sempre una paraula),
3. Cap dels dos parla. Tots dos ens escoltem.
(Ho hem sentit tot i cal omplir-se de presència),
4. Cap parla. Cap escolta. Cap presència.
(En el lloc més pregon, dos s’han fet u)
Sona xulo, no?
Immanent, algú que roman, que no es mou ni un pèl del ser, que comprèn que seria impossible desplaçar-se’n ni un pèl, que seria absurd, que l’estat natural de la persona és el de la immanència, com una mena de pur existir permanent i sense destorbs ni interrupcions, com aquells que van dir : òndia que bé que s’hi està aquí; què us sembla : podríem plantar-hi les tendes aquí, i romandre-hi per sempre més
O com restar. Recordo un poema de Rilke — el llibre me’l va regalar el tiet Jordi : era de Plaza i Janés, d’aquells que daurava, ummm — un poema en el qual Rilke increpava amb paraules molt fortes a un company seu poeta que s’havia suïcidat. Al final del poema més o menys li diu això : « I doncs, què et pensaves, mocós ! Restar : això és tot » Restar en la immanència. Però això encara són paraules
O com dretura. Un és immanent amb la dretura o la dretura no existeix. Per camins de dretura em guia. Hagués pogut dir : pels camins del soci del futbol club barcelona em guia, però no : diu dretura i això fa que un sàpiga de què es parla, ja que la dretura només un se la sap, la reconeix en ell, és particular. I és quan ell ni hi pensa que se sap dret. N’hi ha que es passen el dia pensant-hi, però això no té res a veure amb la dretura, ja que si un hi pensa no hi és, de manera immanent en la dretura. És quan un se sorprèn a ell mateix caminant dret pel carrer amb una dretura que, pel fet de no ser considerada com a pròpia és considerada com a regalada. I qui li haurà regalat aquesta dretura ? D’on li ve aquesta dretura ? A causa de què o de qui ? « A causa del seu nom » diu el poema
Immanent en la immanència, si això volgués dir res, voldria dir que la immanència és l’estat natural de la persona i que el què és estrany és no ser immanent... sempre...
La manera més natural de comportar-se, seria la immanència, en la pericoresi
despres de fer l´entrada llegeixo detingudament les vostres coments (tot a l´inreves) i m´admira la precisio de les coincidencies, com jamedinat o la geografa enamorada...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home