Saber llegir
Estret és el prolongament català de l’acusatiu de strictum, el qual, perdent la m final ja des de l’època llatina (strictu), anteposant més tard una e a la seva s inicial (estrictu), transformant en e la i breu de la seva sílaba accentuada (estrectu), modificant el grup ct en yt (estreytu) i finalment en t (estretu), i deixant caure la vocal de la seva darrera sílaba, acaba revestint la forma estret. Fins aquí Pompeu Fabra.
El llenguatge, la paraula. Segles. Moltes generacions dient la mateixa paraula (strictum) sense aconseguir pronunciar-la ‘correctament’, fins que hem convingut que el millor era dir-ne estret, que ens trobem més com a casa dient estret o estricte que no pas strictum.
Un que passa cada dia pels mateixos carrers, per les mateixes pedres, pels mateixos llocs de llum anomenats fanals, pel costat dels mateixos anònims amb els quals, com si es coneguessin de sempre, mútuament se saluden —«adéu», «adéu»—, la vida d’una persona, doncs, de pronunciar una i altra vegada els seus mateixos llocs de pas, no vindria a ser com una d’aquestes paraules ?
El llenguatge, la paraula. Segles. Moltes generacions dient la mateixa paraula (strictum) sense aconseguir pronunciar-la ‘correctament’, fins que hem convingut que el millor era dir-ne estret, que ens trobem més com a casa dient estret o estricte que no pas strictum.
Un que passa cada dia pels mateixos carrers, per les mateixes pedres, pels mateixos llocs de llum anomenats fanals, pel costat dels mateixos anònims amb els quals, com si es coneguessin de sempre, mútuament se saluden —«adéu», «adéu»—, la vida d’una persona, doncs, de pronunciar una i altra vegada els seus mateixos llocs de pas, no vindria a ser com una d’aquestes paraules ?
posted by Santi Pau at 7:58 a. m.
10 Comments:
Això està molt bé ja que ens porta a pensar en quina podria ser la paraula inicial, la que és prèvia al llatí, prèvia al grec, previa a... De ser-hi, hi ha de ser... La mateixa lògica del llenguatge ens ho diu
Això també està bé : «la vida d’una persona, de pronunciar una i altra vegada els seus mateixos llocs de pas, ve a ser una d’aquestes paraules». La pregunta és : «Sabem llegir?»
Doncs a mi, això, m'ha fet pensar en la tendència catalana als diftogs finals : au, eu, iu, ou, uu.
Pacem, « pa / cem », « un / dos ». Un terme ben militar, molt probablement gestat en boca de les centúries i els exercits romans : la pau, allò que s’imposa als vençuts, i tots a callar.
Ho dic perquè n’hi ha que d’això en diuen pèè amb una dolçor molt sospitosa a la boca i n’hi ha que en diuen pis, de manera molt eloqüènt.
Au, passa, au : sí, sí, molt bé, pau, pau, au, au ... Com qui diu sorneguerament : no m’expliquis històries, au, que prou sabem de què va ...
Sincerament com a resposta a la pregunta he de dir amb tota la seva paradoxa que "jo no sé llegir".
Puc decidir sobre allò que llegeixo. Fins aquí hi arribo. Després resulta que no em puc concentrar llegint, ni tan sols sobre allò que he trigat en decidir de llegir. Amb esperança penso que un dia - i intueixo que això serà aviat- vindrà una pluja de llibres a falta de pluja d'aigua....
...tinc més coses a dir al respecte....però tot vol el seu temps......, i si aquestes línies les havia començat e escriure fa unes 4 hores per imperatius inajornables ara veuran la llum .... i si és cert que tot el que té llum brilla.......doncs això brillarà -que no sempre vol dir que es sabrà llegir-
A vegades crec que sé llegir però entenc el que vull, altres vegades el que puc i en algunes ocasions, llegeixo amb el mateix sentit del qui ha volgut escriure..
Seguirà.... m'interessa i de moment puc dir que sé llegir, ni que sigui entre línies......
Espero no us agafi una indigestió..
Perdoneu-me
Jo crec que en Santi, de nou, ens ha liat fent les trampes poètico-filosòfico-mistiques que el caracteritzen.
( Esperem que d'aquí a l'Espluga li hauran passat les boires : podria ser una calçotada francament indigesta. No t'enfadis, home).
Es tracta, em sembla que diu, que una paraula no és més que una repetició moltíssimes vegades d’una paraula original. La fórmula : «stricum + moltes generacions + molts segles repetint-la» donen el nostre estret o estricte, tot això molt ben explicat pel tempo narratiu que li dóna Pompeu Fabra.
Aleshores en Santi fa la metàfora : una persona ( no un turista ) repetint dia a dia el mateix esdevé una metàfora d’aquella paraula que també porta repetint-se moltíssimes vegades fins que ha esdevingut allò que és.
Aleshores ve la Maite i diu : ho reconec, no sé llegir... com tampoc sé llegir... la persona que sóc ( que, de repetir-me, ja he esvingut la paraula que sóc )... i ja no parlem de la persona que tinc al costat, tota ella, també, llenguatge, paraula.
De vegades — comptades — descobrim la bellesa de les paraules, de manera semblant a com descobrim la bellesa dels qui ens acompanyen.
Aleshores és com un cop de flaix...
Aleshores, molt comptades vegades, potser, és quan diem que sabem llegir, com si ens haguéssim remuntat al origen d’aquesta paraula que llegim, més enllà del seu llatí, molt més enllà del seu grec : la paraula original que, de ser-hi queda demostrat que hi és, però la qüestió és si hi tenim accés.
Al marge d'això, però, voldria que la meva intervenció en tot aquest debat fos aquesta : si, per llegir la paraula, primer cal veure-la, cal posar-hi mirada, així doncs : ¿ què passa amb els qui no són la mirada de ningú ?
Ja em perdonareu, però a mi, tot aquest embolic, em recorda això que probablement reconeixereu :
Tu portes el compte de la meva vida errant, en el teu odre reculls les meves llàgrimes. ¿No ho vas escrivint en el teu llibre?
Els teus ulls em veien abans d'estar format, i els anys que em destinaves eren tots escrits en el teu llibre
No esborraré els seus noms del llibre de la vida, sinó que els reconeixeré davant el meu Pare i els seus àngels
Ahir intercanviàveu amb la Maite unes reflexions del com es van obrint lloc les paraules que associem al que volem dir i ho comparàveu (“metàfora”, deies tu) a tota la vida d’una persona. I jo em recordava d’unes classes de Biologia a l’Institut on el professor, el Sr. Masachs , ens deia que algú –crec que era Haeckel- havia postulat que la Ontogènesi –procés de creixement de la persona (potser més concretament la Ovogènesi –procés de creixement de l’embrió) reproduïa la Filogènesi –successió dels estadis de la evolució. O sigui, que podríem imaginar una tira d’imatges que il·lustrés la Filogènesi: bacteri > organisme unicel·lular > ... > peix > amfibi > au > rèptil etc. i adonar-nos que al comparar-la amb una tira d’imatges dels diferents estadis de creixement de l’embrió d’un mamífer, aquests estadis reprodueixen en el mateix ordre formes de l’embrió que van sent molt semblants als del peix, amfibi, au, etc.
Haeckel, com Mendel, no van poder encertar del tot. No tenien al seu abast una explicació genètica fonamentada en la bioquímica ni en sabien res de cromosomes ni d'ADNs. Tampoc nosaltres podrem encertar mai del tot.
Però la connexió entre allò que encetava el discurs
"Moltes generacions dient la mateixa paraula (...) sense aconseguir pronunciar-la ‘correctament’, fins que (...)"
i tot aquest altre "embolic" de les filogènies, ¿no podria ser el llenguatge escrit -i adaptat- al llarg de moltes generacions en els nostres gens?
Algú havia parlat d'unes maneres de dir que la saviesa demanava que fossin aquelles i no unes altres. De la mateixa manera, alguns som prou espavilats -o tan inocents- de reconèixer un sentit en els nostres caminars i en els nostres "mateixos llocs de pas" de cada dia, com si hi hagués algú a qui dir-li coses com que
Tu "portes el compte de la meva vida errant, en el teu odre reculls les meves llàgrimes. ¿No ho vas escrivint en el teu llibre?"
Exacte : «com si hi hagués algú...»
I és tan exacte que la frase, construïda en negatiu, encara sembla més explícita:
«Com si no hi hagués algú!»...
i de manera molt natural hi podéssim afegir amb un to molt enfadat com el de sant Pau :
«Per això no tenen excusa, ja que, tot i conèixer Déu, no l'han glorificat ni li han donat gràcies tal com es mereix»
bbbbbbbbbbbbbbbbb
Publica un comentari a l'entrada
<< Home