RàdioBertran en emissió de proves (3)

A la redacció hem rebut el següent comunicat

«En Nasi m'ha parlat d'això vostre de l'experiment aquest de la ràdio que emet ones herz(cor)ianes molt subtils però diu que li sembla que no funciona perquè no té notícies —llevat d'en Pere— que us hagi agradat la cançó.

Arrontsant-se d'espatlles m'ha dit: prova-ho

Doncs bé, aquests dies, entre classe i classe (No paro! Si sabéssiu la de meravelles que es diuen per aquí!), arran de la notícia que m'ha arribat que a en Pere se li acaben les vacances al sud, li he fet un geroglífic. Si algú em sent, si us plau, que li faci arribar. És important. Són els meus desitjos envers ell en aquesta seva nova etapa. Diu així:


Sobre el poema considerat com a geroglífic

El poema com un geroglífic. Un geroglífic clar i evident de la lleugeresa. De la lleugeresa d’esperit. El geroglífic aportaria la prova que la levitació ha reeixit en l’exàmen meticulós que haurem fet de l’evolució del seus versos

En el traç d’aquest geroglífic hi trobaríem integrades una proporció gran d’informacions antigravitacionals que, engrandint-se, donarien fortalesa a la seva verticalitat, una estructura en la qual l’actitud més inversemblant, des del punt de vista de les coses jacents, esdevindria la més evident

Allò que gairebé és impossible es convertiria en el quotidià, allò que gairebé és insostenible esdevindria, fins a nova ordre, un element fiable de l’existència, allò que aparentment seria inaccessible vindria a ser l’éter omnipresent que forma el darrer pla i res no podria ser prou pesat fins al punt de no poder ser portat d’ençà que estaria ple de la convicció de voler allò que deu de voler

En la seva complexió vertical, aquest geroglífic celebraria a cada moment una festa: no tan sols per l’elevació per damunt del desordre de les coses versemblants sinó sobretot per la intensificació d’una altra mena d’ordre i de tot allò que és inversemblant

El Nasi fa molt bona cara. L'hauríeu de veure ! »

Fi del comunicat. Ràdio Bertran en emissió de proves

RàdioBertran en emissió de proves (2)

Seguidamente radiamos una canción que nos ha remitido un oyente anónimo, esperando sea nítida su audición:

—Ei ! —Que hi sou ? —Que m'escolteu ? —L'altra dia volia fer-vos una cançó.

Començava així: «Aquí aspiro una força més pregona»—ja em perdonareu

—«Aquí»—

(Tots volem la «beata vita» i la volem perquè l’estimem i la podem estimar en la mesura que en coneixem alguna cosa)

—«Més pregona»—

(Tots comprenem d’ella un mateix sentit—idèntic. Tots reconeixem que la desitgem. Això no fóra possible si no la tinguéssim en la memòria)

—Ja em perdonareu—

(Ens alegrem, per exemple, quan algú ens en parla)

—«Aspiro»—

(No sóc jo sol ni uns quants sinó absolutament tots, els qui volem ser feliços. No ho desitjaríem amb una voluntat tan decidida si no en tinguéssim un coneixement segur)

—«Una força»—

(I això és rar, molt rar. Precisament perquè és a l’abast de cadascú. I ens té preparades altes reivindicacions tocant a nosaltres)

«Aquí aspiro una força més pregona
Tal com estic parlo, sóc i em moc
Les coses són com penso que són
I dic que són en la guitarra blava»

Com veieu, em va costar molt ! Salutacions !

RàdioBertran en emissió de proves

Emetem en període de proves i ho fem encetant el programa "Els poemes sol·licitats i/o dedicats"

Comencem: A Pedro esperando sea de su agrado deseando sirva de aclaración al poema del Beatus Illes. Allá va:


Sobre les temptacions del poema

El poema és un compendi de normes lògiques, ètiques i estètiques. A mans de cada poema n’arriben tan sols unes quantes. No totes. Amb elles treballa

Aquestes normes per a ell són santes perquè no només són expressió d’elles mateixes sinó que ho són d’una realitat racional de valor superior

Així és com el poema esdevé la consciència normal de la «veritat»—o de la bellesa o de la bondat— experimentada, però, d’una manera vivencial i com a realitat transcendent. La poesia és vida transcendent

En el seu dictum el poema actua amb religió—no per religió—i per això sempre li és donat de recordar on i tan sols on es retroba amb ell mateix ja que suporta—recordem-ho—una gran indigència, la gran necessitat de paraules que té el poema per a sobreviure

I en fa, d’aquesta necessitat, un plaer. Li són molt agradables aquestes seves reiterades reclamacions i abelliments des de la necessitat, perquè la fam i la set són dolors i també poden matar com la febre

La delícia de la paraula la crida la calamitat

I quan el poema ve de la molèstia de la necessitat cap al descans del sadollament en aquest mateix pas ja li és donat de caure en l’excés, puix que aquest trànsit és un plaer i esdevé, aquest plaer, allò mateix de què es tracta i tan sols hi ha un lloc de pas: aquell per on la necessitat l’obliga a passar

Aquesta necessitat porta aparellada una delectança que en tot moment tendeix a avançar-se-li

El temor, la voluptat i l’amor que hi ha en aquesta delectança són coses que atorguen al poema grans possibilitats de coneixement

El «Beatus ille» d'un poema

Feliços els mots que segueixen la llei, que guarden el pacte amb el seu poema, que el busquen amb tot el seu cor i recorden els seus preceptes fidelment

Exclamen: «Tant de bo que els nostres camins no es desvïin de guardar els seus decrets, mai no ens veurem decebuts si tenim davant els seus manaments»

I li diu, la paraula al poema:

«El meu cor et lloa amb sinceritat. Em prenc com a cosa pròpia la guarda dels teus preceptes. Miro d’entendre el teu pacte, és la meva conversa tot el dia. A mitjanit em llevo per recordar-ho

»Fes-me entendre el camí dels teus preceptes i faré l’elogi de les teves meravelles

»Renova’m com vas prometre

»Estic enamorada del teu pacte i ja sento les burles que em temia. Dona’m la vida tu que ets just. Ningú no em treurà dels llavis la promesa que no enganya. Els teus manaments fan la meva delícia. La promesa que vas fer manté la meva esperança. La teva paraula em promet la vida. Aquest record em conforta. Els teus decrets són el tema dels meus cants

»Sóc forastera en aquest país (li diu la paraula al poema) no et desdiguis del teu pacte. Sóc més feliç guardant aquest pacte que fruïnt de mil monedes d’or o de grans riqueses

»¿Quan vindràs a consolar-me?

»¿Hi ha alguna cosa que pugui allunyar la meva esperança de la teva misericòrdia que tot just experimento en mi, ara que veig com ja has començat a canviar-me?»

«Quina alegria quan em diràs “Anem!”» diu la paraula del poema

Portal de l'Àngel

Al portal de l'Àngel—cantonada amb Cucurulla—hi ha un rètol que diu:

EN TRANCE

Em pregunto què li va fer va deixar, a qui això va retolar, aquesta quasi imperceptible mica més d'espai entre la ena i la te que fa que no hi hagi manera que llegeixi el mot anglès

És clar que pot ser, tan sols, un efecte visual meu, condicionat pel pensament que tinc, cada vegada que hi passo per davant, de DuesDeNosaltres que, elles sí que són en el tràngol, elles sí que la ballen, elles sí que, de totes passades, senten el constrenyiment del trànsit del compte enrrera dels dies que falten per marxar i encara no tenen fetes les maletes