Saber llegir

Estret és el prolongament català de l’acusatiu de strictum, el qual, perdent la m final ja des de l’època llatina (strictu), anteposant més tard una e a la seva s inicial (estrictu), transformant en e la i breu de la seva sílaba accentuada (estrectu), modificant el grup ct en yt (estreytu) i finalment en t (estretu), i deixant caure la vocal de la seva darrera sílaba, acaba revestint la forma estret. Fins aquí Pompeu Fabra.

El llenguatge, la paraula. Segles. Moltes generacions dient la mateixa paraula (strictum) sense aconseguir pronunciar-la ‘correctament’, fins que hem convingut que el millor era dir-ne estret, que ens trobem més com a casa dient estret o estricte que no pas strictum.

Un que passa cada dia pels mateixos carrers, per les mateixes pedres, pels mateixos llocs de llum anomenats fanals, pel costat dels mateixos anònims amb els quals, com si es coneguessin de sempre, mútuament se saluden —«adéu», «adéu»—, la vida d’una persona, doncs, de pronunciar una i altra vegada els seus mateixos llocs de pas, no vindria a ser com una d’aquestes paraules ?