la força de les paraules

«Pel soroll de les passes, vorera amunt vorera avall, el captaire endevina que la gent va amb pressa. Tanta pressa que ningú no li tira cap moneda al plat. I això que ha posat a terra el cartellet de sempre, que diu: “Sóc cec. Gràcies.”

-Em deixa que hi escrigui una altra cosa? -li pregunta de cop una veu que no coneix.

-I tant! -contesta ell.

El desconegut hi escriu més text, i en acabat se’n va. Al cap de no res, clinc!, comencen a caure monedes al platet, una rere l’altra, clinc!, clinc!, i més, i més... “Què hi deu haver escrit, aquell home, al meu cartell?”, pensa el captaire.

El desconegut hi ha escrit: “Ja som a la primavera, però jo no ho puc veure.”

Quan llegeixen “ja som a la primavera, però jo no ho puc veure”, hi ha vianants que pensen en ametllers florits, d’altres s’imaginen faldilles voleiant al vent, d’altres senten als llavis el regust dolç de les primeres maduixes, d’altres recorden la xiuladissa de les orenetes...

Hi ha mots, paraules molt simples, que se’ns enduen de viatge, ens fan somiar, ens evoquen olors, gustos, sons, sensacions...

Podem estimar-nos els mots com se’ls estimen els poetes. Podem tractar-los amb respecte i delicadesa, combinar-los amb gust i precisió, degustar-los amb joia i plaer. Els podem fer servir per descriure penes, alegries, tristeses, esperances, frustracions, enrabiades, disgustos, enamoraments, amistats, decepcions, sorpreses..., el misteri dels sentiments humans.»

(Copiat d'un dels últims llibrets -són pensats per als nens- de la Col·lecció PENSA-HI de Brigitte Labbé i Michel Pueg, publicats per Editorial Cruïlla. El títol: "La Paraula i el Silenci")

jo, eu, yo..

Avui, mentre esperàvem que li canviessin la corretja del rellotge a la Isabel, ens hem arribat a veure l'exposició sobre Pere Casaldàliga que hi havia al Casino de Manresa (ja sabeu que ara és una biblioteca, i que als baixos hi ha sales d'exposicions). Molt ben feta. Fa que el personatge, si no ho havia fet ja, es quedi amb tú.

He copiat per penjar-lo aquí aquest seu poema:


jo, yo, eu

Por tres fuentes me derramo
y no me derramo entero.
El agua más honda y mía
se me está quedando dentro

Jo, yo, eu
Los tres.
Ninguno.
El bressol d'un temps més alt
me nace y me niega al mundo

(Cachoeira sou,
camino de acequia
y aigua de pou)

Por tres lenguas digo más,
tres lenguas me dicen menos.
Si las tres son fuentes mías,
sólo yo soy el venero

Pere Casaldàliga

(Trobareu bona part de la seva obra escrita, poesies incloses, a http://www.servicioskoinonia.org/pedro)