com a responsable d´haver plantejat el tema
“una voz como de cantante de boleros, algo que acaricia aunque esté enojada”
La Señorita Cora de Cortazar.
“Immanent.-que es interior a un ésser o a una acció, que no depassa la seva naturalesa (però oposició a transcendent).
Dit de una acció que te el seu terme en l’agent mateix (oposat a transitiu).
Transitiu.-que passa o es transfereix de l’un a l’altre.
Dit de un verb que exigeix l’adjunció d’un objecte o complement directe.”
Diccionari de la llengua catalana.
“Immanència.-qualitat del que es inherent a un esser o conjunt d’essers i no es el resultat d’una acció exterior a ells.
Lingüística.-segons la terminologia de Saussure, principi per el qual l’objecte de la llengua es ella mateixa, considerada des del punt de vista estructural i en la relació que hi ha entre els seus elements, originats de l’abstracció de la substancia lingüística.”
Gran enciclopèdia catalana.
A banda d’aquesta aproximació tècnica, l’origen del plantejament al fòrum del bloc prové de motivacions intimes, un enamorament fonètic i semiòtic que me l’ha convertida en sensació recurrent (si es pot dir així).
Perdoneu que mes que una exposició sigui un balbuceig. No ho havia expressat mai. De més hàbils n’hi ha al bloc en temes d’explicitació i llenguatge, raó de que en faci tema.
Un exemple : Les guitarres blaves, les barquetes blaves, la condició de blau no ve de l’exterior, diríem que nomena quelcom immanent a cada un de nosaltres, potser despertat per l´Ignasi, però ja existent, íntimament viu i actiu.
Així l’acció i la reflexió de l’amor, dels amors, hem fan reconèixer immanències insospitades.
Tal com la imatge de l’ermita no es una ermita, sinó un grapat de coses que m’evidencien la meva ermita.
Admeto que cada foto meva neix i aspira a l’expressió de immanències, les cisternes, la seducció dels cavalls, la “baixada” de les cabres, les olles, tota Visio de tot –serà només que egotisme?- em revela immanències.
A risc de ser simplista i de ficar-me en el que no em correspon, diria que la clàssica discussió sobre la incompatibilitat de la immanència i la transcendència de Deu, es resol de forma planera, sense esforç, per l’amor.
L’amor, amb tots els seus continguts i manifestacions, és el reconeixement de la immanència de lo transcendent absolut.
La veu “com de cantant de bolero” es en nosaltres, ja, independentment de la cantant o del bolero com a tals, es una foto, una pintura, una olor, totes les maneres de una paraula.
Sentiu vosaltres certa aproximació a la immanència?
La Señorita Cora de Cortazar.
“Immanent.-que es interior a un ésser o a una acció, que no depassa la seva naturalesa (però oposició a transcendent).
Dit de una acció que te el seu terme en l’agent mateix (oposat a transitiu).
Transitiu.-que passa o es transfereix de l’un a l’altre.
Dit de un verb que exigeix l’adjunció d’un objecte o complement directe.”
Diccionari de la llengua catalana.
“Immanència.-qualitat del que es inherent a un esser o conjunt d’essers i no es el resultat d’una acció exterior a ells.
Lingüística.-segons la terminologia de Saussure, principi per el qual l’objecte de la llengua es ella mateixa, considerada des del punt de vista estructural i en la relació que hi ha entre els seus elements, originats de l’abstracció de la substancia lingüística.”
Gran enciclopèdia catalana.
A banda d’aquesta aproximació tècnica, l’origen del plantejament al fòrum del bloc prové de motivacions intimes, un enamorament fonètic i semiòtic que me l’ha convertida en sensació recurrent (si es pot dir així).
Perdoneu que mes que una exposició sigui un balbuceig. No ho havia expressat mai. De més hàbils n’hi ha al bloc en temes d’explicitació i llenguatge, raó de que en faci tema.
Un exemple : Les guitarres blaves, les barquetes blaves, la condició de blau no ve de l’exterior, diríem que nomena quelcom immanent a cada un de nosaltres, potser despertat per l´Ignasi, però ja existent, íntimament viu i actiu.
Així l’acció i la reflexió de l’amor, dels amors, hem fan reconèixer immanències insospitades.
Tal com la imatge de l’ermita no es una ermita, sinó un grapat de coses que m’evidencien la meva ermita.
Admeto que cada foto meva neix i aspira a l’expressió de immanències, les cisternes, la seducció dels cavalls, la “baixada” de les cabres, les olles, tota Visio de tot –serà només que egotisme?- em revela immanències.
A risc de ser simplista i de ficar-me en el que no em correspon, diria que la clàssica discussió sobre la incompatibilitat de la immanència i la transcendència de Deu, es resol de forma planera, sense esforç, per l’amor.
L’amor, amb tots els seus continguts i manifestacions, és el reconeixement de la immanència de lo transcendent absolut.
La veu “com de cantant de bolero” es en nosaltres, ja, independentment de la cantant o del bolero com a tals, es una foto, una pintura, una olor, totes les maneres de una paraula.
Sentiu vosaltres certa aproximació a la immanència?
posted by Pere Manubens at 4:26 p. m.
8 comments
