El «Beatus ille» d'un poema
Feliços els mots que segueixen la llei, que guarden el pacte amb el seu poema, que el busquen amb tot el seu cor i recorden els seus preceptes fidelment
Exclamen: «Tant de bo que els nostres camins no es desvïin de guardar els seus decrets, mai no ens veurem decebuts si tenim davant els seus manaments»
I li diu, la paraula al poema:
«El meu cor et lloa amb sinceritat. Em prenc com a cosa pròpia la guarda dels teus preceptes. Miro d’entendre el teu pacte, és la meva conversa tot el dia. A mitjanit em llevo per recordar-ho
»Fes-me entendre el camí dels teus preceptes i faré l’elogi de les teves meravelles
»Renova’m com vas prometre
»Estic enamorada del teu pacte i ja sento les burles que em temia. Dona’m la vida tu que ets just. Ningú no em treurà dels llavis la promesa que no enganya. Els teus manaments fan la meva delícia. La promesa que vas fer manté la meva esperança. La teva paraula em promet la vida. Aquest record em conforta. Els teus decrets són el tema dels meus cants
»Sóc forastera en aquest país (li diu la paraula al poema) no et desdiguis del teu pacte. Sóc més feliç guardant aquest pacte que fruïnt de mil monedes d’or o de grans riqueses
»¿Quan vindràs a consolar-me?
»¿Hi ha alguna cosa que pugui allunyar la meva esperança de la teva misericòrdia que tot just experimento en mi, ara que veig com ja has començat a canviar-me?»
«Quina alegria quan em diràs “Anem!”» diu la paraula del poema
Exclamen: «Tant de bo que els nostres camins no es desvïin de guardar els seus decrets, mai no ens veurem decebuts si tenim davant els seus manaments»
I li diu, la paraula al poema:
«El meu cor et lloa amb sinceritat. Em prenc com a cosa pròpia la guarda dels teus preceptes. Miro d’entendre el teu pacte, és la meva conversa tot el dia. A mitjanit em llevo per recordar-ho
»Fes-me entendre el camí dels teus preceptes i faré l’elogi de les teves meravelles
»Renova’m com vas prometre
»Estic enamorada del teu pacte i ja sento les burles que em temia. Dona’m la vida tu que ets just. Ningú no em treurà dels llavis la promesa que no enganya. Els teus manaments fan la meva delícia. La promesa que vas fer manté la meva esperança. La teva paraula em promet la vida. Aquest record em conforta. Els teus decrets són el tema dels meus cants
»Sóc forastera en aquest país (li diu la paraula al poema) no et desdiguis del teu pacte. Sóc més feliç guardant aquest pacte que fruïnt de mil monedes d’or o de grans riqueses
»¿Quan vindràs a consolar-me?
»¿Hi ha alguna cosa que pugui allunyar la meva esperança de la teva misericòrdia que tot just experimento en mi, ara que veig com ja has començat a canviar-me?»
«Quina alegria quan em diràs “Anem!”» diu la paraula del poema
posted by Santi Pau at 1:34 p. m.
19 Comments:
Anem a veure.
Jo dec ser una mena de Tejero dins el llenguatge.
Tots a terra i que ningú bellugui !
Em sembla que tenim prou ganes d’estar junts prenen un cafè o una birra, com per explicar anècdotes.
Fa molts anys que jo deia que la meva llengua no era el català. Que per a mi li mancava sensualitat.
Que només quan escoltava a en Santi, l’espectre s’eixamplava automàticament, no només cada paraula conformava la música de la frase amb significats i sinònims totalment desconeguts, sinó que cada lletra feia la seva feina, no es pot al•literar, reduplicar, metonimiar, si no es passant per l’amistat de cada lletra.
La sensualitat era plena i absoluta en les paraules d’en Santi i en l’actitud meva d’escoltar-les.
Centrant la cosa. La vaca cega i el “beatus ille”.
Del Mingu he après, interioritzat, la eficàcia del llenguatge directe.
De la Carme, que l’esperit es en cada lletra o cada signe o en la mes pura i nua actitud de contemplació.
Be, podria seguir però ja m’estic cansant.
El que hem costa d’en santi, es la referència a les regles, a les normes, al preestablert del llenguatge i els seus temes excels, quan la mes pobre forma de vida es una puta paraula
»Fes-me entendre el camí dels teus preceptes i faré l’elogi de les teves meravelles”
Si tot va be, ens anirem apropant, crec que en això estem plenament d’acord.
«Fes-me entendre el camí dels teus preceptes i faré l’elogi de les teves meravelles»... diu la paraula, plena de desig ardent, dirigint-se al poema que encara no ha estat escrit...
Són paraules del salm 119
Quina altra actitud és possible sinó aquesta ?
Si la paraula, prèviament, no imagina i/o desitja ardenment formar part d'un poema, qui ho farà ?
En qualsevol cas, la paraula plena de temor i desig, voldrà formar part del MillorPoemaDelMón
Per menys no s'hi posaria !
Si, si, si, justament aquí es el tema, "per menys no s´hi posaria !"
Temor i desitg,
formar part de un poema....
Ai els salms, jo també començare a portar.los desquadernats a la butxaca de l´americana....
Tens la mes o menys punyetera idea del que val, significa la teva actitud?
Sobretot: que la butxaca sigui la de l'esquerra de l'americana, la de la banda del cor !
" a la butxaca me li poso "
... qui carai o deia que no recordu?¿?¿?¿?¿?¿?¡ s.o.s.!!!!!!!
"Ens anirem apropant" (Pere)
+
"La teva paraula em promet la vida. Aquest record em reconforta" (Santi).....
Si sumo aquestes dues frases dites em surt el resultat d'un nou poema.
=
En la base del record trobem el rastre que en el camí de la vida, deixa la nostra petjada (vertical, Santi ?) Quan, de mot en mot, de pedra en pedra, travessem el riu, es fan més curtes les barreres i a l'altra banda, més a prop, hi som tots nosaltres.
el teu poema ho es a las coordenades, armonitza ordenades i absizes, vertical i horitzontal
punt de confluéncia
Mai m´havia ni m´hauria atrevit a convocar un forum.
Les darreres noticies m´entristeixen i estimulen.
Perdoneu que estigui mal redactat.
Tinc el privil.legi de anar descobrin que visc enmig de una familia.
Plurals vegades m´he declarat agnostic entre persones admirades que tenen el do de la fe.
A mi també m´agradaría.
Ja hi vaig pensar quan en Rusdie, també molt avans perque fa anys que llegim.
També perque no es pot oblidar la inquisicio.
Es impossible fer de una cosa tant bonica com una fonamental creença el millor lloc de respecte?
No puc parlar sense dir noms propis¨: Mingu, Xevi, Carme, Josep Mª, Imma, Santi, Maite,Toto, Uri, Marta, Carles, Merce, Pepis, Jaume, Nuria, ................
He apuntat algunes vegades que soc politicament bastant incorrecte, pero, també he dit que sento molt respecte, i, a vegades autocensuro els meus textes, i guardo les intimitats i les rauxes de pensament per els íntims que se, certament, que no els fa mal.
És una caricatura, un exercici de expresiò, de incontinencia potser, motiu per matar?
Es tant necessaria la expresiò com per ferir le mes íntima intimitat de un altre?
Os asseguro, si hi ha dol ha de ser un dol per tots nosaltres.
Ni entenc la violencia, ni tampoc la falta de respecte, es a dir, les dues son paraules de mort.
I, segons vam aprendre, la paraula es vida.
El llenguatge parla per si sol. L'avantatge del llenguatge és que, en el fons, no cal dir res. És ell que parla
"Atrevir-se" forma part de quatre verbs tradicionalment considerats com a tradicionals: "Saber", "Poder", "Gosar" i "Callar"
"A mi també m'agradaria"
I doncs, QUÈ és allò que t'agradaria ? Respon !
(Per respodre a aquesta pregunta, sens dubte transcendent per a un mateix—i doncs, per a qui sinó?—cal saber conjugar el quatre verbs abans esmentats. L'ordre no importa. Un de vegades, per exemple comença per "callar")
Ja seguirem !
Perquè... tu "saps", oi ?
Tu "ja" saps. Recorda: tu saps molt més
Aplicant a aquest verb el "joc-dels-quatre-verbs" tindríem: "atrevir-se (o gosar) a saber" i després "atrevir-se a voler" i després "atrevir-se a atrevir-se" i "atrevir-se a callar"
(Com t'he dit l'ordre no importa. Es pot començar pel que vulguis)
El coneixement que donen aquests verbs és sòlid perquè ens fa parlar a nosaltres de nosaltres i per a nosaltres
Jo + vull
Ens porten aquests quatre verbs, la comprenssió de l'avantatge que hi ha a dir(nos) la veritat i no a no dir-nos-la
La recompensa d'aquell que (es) diu la veritat és que "entra" en la veritat
La pedra de toc: el dolor de la declaració que l'anima, l'autentifica, el purifica i el separa del seu passat
L'ànima dibuixa d'aquesta manera la seva fuita cap a la franquesa
"Callar" = és el silenci del qui té molt a dir.
"Saber" = és el que té consciència de coneixement.
"Poder" = és el qui té i posa els mijans per a fer-se present.
"Gosar" = és el qui s'atraveix a fer o a dir.
"Respectar" = és el qui confia en la paraula de l'altre.
"Perdre la por " = és el qui vol estar-hi. Estar-hi o bé callant, podent, sabent, gosant, respectant.
De cap manera voldria frivolitzar.
Aquesta es un conversa de les mes "enjundiosas" del blog, també de les mes expresives.
El que deia de que a vegades no es pot fer més, tot i que a alguns sembli que 2 i 2 son quatre, potser es considerable.
M´acosto sensiblement al final, i, ho sento, no hi veig, i si digues el contrari diría mentida.
Segons algún dels verbs, hauria de ser cosa de decisió, m´hauria de llençar al buit en la conviccio de que sería recollit i amarat.
Deixeum.ho païr.
Ambdos textes remouen l´ánima!
Sobretot m´he quedad corprés per la inmediatesa i la manera sincrética de la resposta de la Maite.
Us asseguro que en tinc per molts dies.
Potser hauria d´haver callat?
Perdre la por es el que vol estar.hi, o callant, o gosant,o sabent, o respectant, o podent.
Al menys jo hauré de pensar bastants dies en tot això.
Moltes de les meves conductes han estat menades per la por.
Perdre la por es una tasca, un ofici, que cada día intento aprendre.
Que bonic això de callant, gosant, sabent,podent, respectant.
Pero ser.hi!
Potser ara, despres de tant de temps, tornem a parlar del Nasi, o del josep Mª, o d´en Jordi, o el pare i la mare.
La valentía d´alguns que coneixem!
Aquest és el jardí més florit que mai ha tingut el blog
Les flors que n'han sortit són precioses
Un jardí és la cura del jardí
Aquest jardí ha tingut molta cura, s'hi veu la molta cura, el molt callar de la cura per aquest jardí
Les flors d'aquest jardí són veritables desocultacions en la il·latència d'allò tant preciós i que amb tanta cura es
guardava: el millor—la veritat veritable—de nosaltres mateixos—com un tresor—la veritat—fent-se
-
Amb tot això, ara resulta que has de marxar, Pere, i encara no hem ni encetat el fòrum que proposaves.
Aporto, doncs, un parell de comentaris d'aquells que fem tothom:
De cap manera em sembla adequada l'actitud agressiva de les persones del mon musulmà que reaccionen aïradament i amb violència a l'exercici -segurament irresponsable o irrespectuós- del dret a la llibertat d'expressió.
Ho atribueixo a una cultura o una ètica poc atenta o poc treballada en aquest aspecte, com tampoc ho era la occidental en el temps de les croades que tú mateix cites. En altres espectes ben segur que el mon musulmà veu amb claredat la nostra mala pata.
La resposta, a la meva manera d'entendre, hauria de ser ben diferent de les que va iniciar el govern nord-americà després de l'11 de setembre. Em sembla que va ser sant Joan de la Creu qui va dir allò tan encertat de "posa amor on no hi ha amor i trobaràs amor". És aquest, crec jo, el bon camí. Un camí que tan sols veig que es segueix adequadament en els centres educatius de primària. El Miquel potser ens en podria parlar..
I m'agrada recordar aquí allò que em vas dir fa temps, Pere, de com s'havia abusat ficant la paraula amor per a tot i sempre, també des de l'Església. Però en aquest cas em sembla imprescindible no perdre de vista que el punt de sortida no pot ser un altre que aquest. "La caritat és el punt d'arrencada de qualsevol activitat d'un cristià", vaig llegir fa poc. No n'hi hauria d'haver prou amb el respecte. I això és divertit veure com funciona quan una relació es fa difícil.
Pere, com em sap greu que marxis. Quina alegria tan gran veure les teves fotografies, les teves aportacions tan espontànies als blogs i els vostres intercanvis amb el Santi ! Això no pot quedar sense continuïtat !
Haurem de recórrer, ara també, cosa bona, al punt de trobada aquell.
Tenim punt de sortida i punt de trobada. Què ens deu faltar ?
voluntat, no!
I gracies per l´escrit.
Un periodiste, amb un cognom curt, crec hi tenía una f i un r, va estar enviant croniques desde Bagdat.
Interessants i tremendament atípiques i humanes. Crec que era a la vanguardia (Roger frisk?)Ha fe5t un llibre i, parlant en una interviu telefónica per la tele, apuntava precisament aquest problema, la manca d´atenció i d´amor de la potencia mundial que s´erigeig en salvaguarda dels drets humans i les virtuts consensuades. Crec que éll es amrica o angles, potencies implicades,
Es cert que vaig dir el que vaig dir, però, precisament ho deia constatant l´us constant de la paraula i la vergonyosa falta de contingut.
I jo no soc ningú per jutjar, al contrari, he tingut formació d´advocat, i com tu be dius temo greument les desaforadas i violentes reaccions,
per això en parlo, no ens estem o estan preparant per una altre guerra santa?
Deu ens en guardi!
a consolarte, vindre cada dia
Gosar. Atrevir-se. Posem per cas que algú gosa repetir unes paraules de consol.
Com que aquest algú se suposa que no és tonto, hem de suposar que es diu, ell a ell mateix, la veritat i que algun ressò tenen aquestes paraules per a ell. Podríem dir que aquest algú ja en sap alguna cosa d'aquestes paraules. Saber.
Poder: si hom s’interroga sobre la possibilitat que Déu i l’ànima es girin l’un envers l’altre, contemplarà com se li obre un abisme arran d'aquesta mútua propensió a la relació que es tenen.
Callar
Publica un comentari a l'entrada
<< Home