Salve

Lectures de joventut. «El Misteri de les Catedrals» Fulcanelli

Sempre que he llegit textos de filosofia he tingut la sensació que l'autor quan escrivia se situava davant el coneixement com davant una cosa gran, la més gran que a ell li era donat d'estar. Aquests dies, redistribuint el buit deixat per la Marta m'ha tocat de traslladar llibres amunt avall. Un d'ells és aquest. L'autor sovint es refereix als alquimistes amb el nom del filòsofs i davant d'allò que està un filòsof ho explica a les pàgines 105-110 de l'edició castella de l'obra (Plaza i Janés, 1967).

Les catedrals gòtiques acostumen a estar sota l’advocació de la Mare de Déu. Notre-Dame a França, Matrice a Sicília, Matrona o Madona a Itàlia.

Al pòrtic central de Notre Dame de París hi ha una sèrie de representacions alegòriques d’algunes ciències medievals. De cara a la plaça i en un lloc d’honor hi ha representada l’alquímia. Es tracta d’un baixrelleu de pedra on podem veiure una dona el cap de la qual toca els núvols. Seu a un tron, porta un cetre (sobirania) a la mà esquerra i a la mà dreta dos llibres, un de tancat (eso-teros) i un d’obert (exo-teros). Entre els genolls i recolzada al pit s’alça l’escala de nou graons —scala philosophorum— jeroglífic de la paciència que han de tenir els seus adeptes al llarg de les nou operacions succesives del treball hermètic. «La paciència —va escriure Nicolas Valois— és l’escala dels Filòsofs i la humilitat és la porta dels seu jardí; tots els qui perseveren sense orgull i sense enveja, Déu els té misericòrdia»

Aquest és el títol del capítol filosofal d’aquest mutus liber que és un temple gòtic. No podia estar millor situat.

La catedral es presenta d’aquesta manera fonamentada en la ciència alquímica, investigadora de les transformacions de la substància original, de la Matèria elemental (llatí: materea). La Verge Mare és la personificació de la substància primitiva que va utilitzar per realitzar els seus designis el Principi creador de tot allò que existeix.

Aquest és el sentit lluminós de l’epistola que es llegia en la misa el dia de la Immaculada Concepció:

«El Senyor em tenia amb ell al principi de les seves obres, des del començament, abans que res fós creat. Encara no existien els abismes i jo ja havia estat concebuda. Encara no havien brollar les fonts, encara no havia estat emplaçada la pesantor a les muntanyes, abans de l’existència de qualsevol collada jo ja havia nascut. Encara no havien estat fets ni la terra, ni els rius, ni els eixos del globus terraqui. Quan ell va desplegar els cels per primer cop, jo era amb ell; quan amb la llei va fixar i vallar i tancar els abismes, quan consolidava el firmament a la part superior, quan equilibrava els manantials de les aigues, quan circumscribia el mar en els seus termes i donava llei a les seves onades a fi que no anessin més enllà dels seus límits, quan assentava els fonaments de la terra, jo era amb ell concertat-ho tot»

Aquí, d’allò que es tracta doncs, és de l’essència mateixa de les coses, o com diu la lletania, del vas que conté l’esperit de les coses, Vas spirituale

Aquesta Verge singular —Virgo singularis— també és glorificada amb altres noms: Palmera de la paciència (Palma patientiae), Lliri entre cards (Lilium inter spinas), Mel de Sansó, Velló de Gedeó, Rosa mística, Porta del cel, Casa d’Or... Doncs bé, són aquests mateixos textos que ens parlen de Maria com la Seu de la Sabiesa. De la unió del sol i de la lluna —que és qui reb els ratjos del sol i els conserva secretament en el seu si— en resulta, deien els antics, la matèria viva. Apareix aleshores Jesús, l’esperit fet carn, el foc que pren cos:

I el verb es fa carn: viu entre nosaltres! exclama l’evangelista.

La biblia ens diu que Maria, mare de Jes-ús, era de la branca de Jes-é. Jes en hebreu vol dir foc, sol, divinitat

L’Ave Regina ens diu també que és Arrel (Salve, radix) per assenyalar que és el principi i el començament de Tot. «Salve, arrel per la qual la Llum llueix damunt el món»

La tradició ortodoxa, en un excés de familiaritat, tradueix aquest «Salve!» per un «Alegreu-vos!» com si la Plenament Desvetllada, fos un més de casa, com si la coneguessin de tota la vida...