Tot i que avui potser seria més adient

Tot i que avui potser seria més adient parlar de la llengenda del rei Artur, de quan la barca s’enduu el seu cos, ens servirà d'igual manera recordar el «Tractat de la Dormició de Maria» de Joan Damascè que, tant o més gran en intensitat, porta fins a les darreres conseqüències la idea de donar una prioritat absoluta a la «relació» per damunt qualsevol altre cosa, lloc o situació exteriors — o potser, perquè la relació, ella mateixa, és qui crea el lloc on es troben aquells que s’interpenetren.

És per això que el cos de Maria de cap manera no podia ser enterrat post mortem ordinàriament. En aquest cas, hom hagués admès que la terra —ni que fos provisionalment a l’espera de la resurrecció— intervé com a separadora entre les persones unides. Per això Joan de Damasc concebeix la mort de Maria com una mena de misteri teatral del mite del «retorn al país».

Posa en la boca de la mare agonitzant paraules com aquestes:

«És a tu i no a la terra que remeto el meu cos. Protegeix-lo i tingue’n cura. Has volgut habitar en ell i l’has guardat de manera virginal fins i tot en el moment del teu naixement. Pren-me prop teu a fi que, allà on siguis, tu, el fruit del meu ventre, jo també hi sigui i comparteixi amb tu casa teva. Ja que tinc un desig molt gran de tu que has davallat fins a mi sense deixar ni un àpex de res entre nosaltres dos»

El relat ens porta fins al moment que els apòstols es disposen a transportar el cos transfigurat de la mare de Déu en una tomba «supraterrenal» des d’on puja al cel el tercer dia.

«Aquesta habitació divina, aquesta font a cel obert d’on s’escola l’aigua de l’indulgència plenària, aquest camp no raurat de pa del cel, aquest cep mai no regat on creix el pàmpol diví, aquesta olivera sempre florida i tan plena dels fruits de la misericòrdia paternal mai no podia ser de cap manera enterrada.»

El fet que els amants divins habitin els uns a l’interior dels altres, té, per damunt de tot, el sentit de protegir la seva relació forta contra qualsevol supressió, ni que sigui la que s’esdevé mitjançant la mort. D’aquesta manera els amants, encara que morin els uns després dels altres, moren els uns «en» els altres i moren, en consequència, sense tocar el terra pesat de qualsevol cosa exterior a ells