No t'apagaràs mai

El divendres 2 de septembre li escrivia al Josep Maria una d'aquelles meves cartes curtes.
Potser era agosarada, però tenia tota la vocació poética —TotaLaPoesiaDelMón— d’uns instants viscuts plenament i d’un pensament molt intens: «quina memoria tan perfecta, quina vida de vida tan gran» li deia.
També li deia «no t´apagaràs mai».
La sequéncia de fotografies és molt mes llarga, tan llarga com totes les estones llargues que, meravellat, colpit i sacsejat he passat mirant amb admiració, tristor i alegria, aquestes postes de sol serenes i prolongades.
Jo no podia anar a veure’l... pero el veia aquí.
M'agrada quan la pèrdua de llum del sol coincideix amb una cambra que s’il·lumina. Una vida mor i una vida neix.
Em passava el mateix quan anava a l’hospital a veure una companya que es moria.
Per arrivar al pis dels moribunds calia, necessàriament, diàriament, passar per la planta dels nadons.
Del Josep Maria he rebut molta guerra, i també molta pau.
He patit molt, he après que si treballo, treballo bé, però ara em fa molta pena no haver anat a Pamplona a donar-li aquella abraçada.
Amb tot, n’estic molt orgullós.
He fet el que havia de fer.
No he escrit a les tietes, ni a la Mila, però aquest també és el meu regal per a elles: cap altre no podria ser més íntim que aquest.
No en sé més.

Pere