Mai no sabré...

El lligam de l’ànima amb Déu és temporal o històric en la mesura que la història, des del punt de vista cristià, representa un lligam amorós d’allò finit amb l’infinit. En aquesta aventura, allò decisiu sempre es produeix massa tard

L’ànima, però, assoleix la felicitat quan té una ventura tardana. Tenir una felicitat tardívola significa aprendre a estimar a temps (al seu temps) allò que és just

L’aventura amorosa entre l’ànima i Déu es caracteritza pel discurs o pel llenguatge d’un tenir-ne o d’un fer-ne o d’un voler-ne el coneixement

Quan l’ànima (re-) fa el coneixement amb Déu, aquest coneixement li és donat en un espai d’atzar que no té res de fortuït. El seu mateix desenvolupament revela el lligam a priori dels dos elements: ànima i Déu

En el fet de fer aquesta coneixença —és a dir en l’estudi, en el treball dels textos bíblics, dels textos de tots aquells que ens han precedit— hom aprofondeix bàsicament (necessàriament) la comprensió d’un coneixement original que es remonta a abans del lligam, a abans de la distanciació i de la seva posterior inversió, a abans, per tant, del començament de la revolta egoista i del seu llegat de violència generadora de misèria

L’ànima s’acontenta tan sols a assenyalar el punt misteriós on ella es dissocia de Déu, en una diferenciació, però, sense violència — l’instant aquell de la insuflacció, d’aquella mena d’alè que va fer d'ella, d’una criatura de glaç, una criatura humana

Sant Agustí pràcticament mai no parla d’una unió en termes afirmatius. La única cosa certa per a ell és que la diferenciació de l'ànima a partir de Déu constitueix un procés de creació en el qual identitat i diferència obtenen cadascuna la seva part. El mot de pas per a aquest comportament podria ser: «creació a imatge d'un mateix» — i és per això que el bisbe d'Hipona atorga un gran valor a la coexistència paradisíaca primària, prèvia, reeixida

Sense la lluna de mel del matí de la creació, la dissociació de l’ànima humana fora de Déu hauria estat una malson de part del déu creador

Només aquest lligam amorós explica la resta: la caiguda voluntària d’Adam en l’arrogància i en el temps, la història del món... compensada pel contra-temps de la Història de la Salvació

Si aquest coneixement original es renova, l’ànima es recolza en fonaments molt sòlids, en el seu lloc més propi, més enllà de qualsevol espai físic, en la certesa que el ‘gran Altre’ habita en ella més pregonament (més «prèviament») que ella mateixa: «interior intimo meo»

Quid autem propinquius meipso mihi? Ego certe, Domino, laboro hic, et laboro in meipso: Factus sum terra dificultatis, et sudoris nimii. Confessions X. (Pero ¿qué cosa puede haber mas cerca de mí, que yo? Yo confieso, Señor, que hallo aquí bastante dificultad, y la experimento en mi mismo, pues me cuesta mucho trabajo el entenderme a mi mismo)

Per cert, a propòsit de «la lluna de mel» m’agradaria que escoltéssiu atentament la lletra d’aquesta cançó

Santi