Per què us n'heu de privar per més temps, si n'esteu tan assedegats?
Àngelus (1854) de Jean Françoise Millet
En temps difícils cal recorrer als origens.
Al començament hi hagué una intuició.
Algú de nosaltres, un dia —hi érem tots— va pronunciar per primera vegada la paraula «nosaltres» i ho va fer dient-nos que hi havia un punt de trobada, que, si volíem, era possible.
Per primera vegada aquest algú, va dir, d’aquesta manera, «nosaltres». Pel que fa al lloc, ell en va dir pregària. El «meeting point», doncs —a més d'ubicar-se a l'entrada d'Andorra terra de llibertat— de voler-lo, era el de la pregària.
Ahir remenant llibres li va tocar a la Bíblia. Just abans del llibre d’Isaïes hi ha un poema autobiogràfic d’un tal Jesús, fill de Sira, que amb petits retocs («no et fïis mai d'un poeta»), diu així:
«Quan encara era jove, abans de viatjar pertot arreu, ja cercava obertament la pregària en la meva saviesa. Davant un lloc sagrat pregava per obtenir-la i continuaré cercant-la fins a la fi.
»Quan vaig veure que floria, com raïm que madura, el meu cor se'n va alegrar. Aleshores vaig emprendre el bon camí i des de jove he seguit les seves passes.
»En tenia prou de parar un moment l'orella per a rebre-la, i en ella vaig trobar una instrucció abundosa. Gràcies a ella vaig ser capaç de progressar; per això, a qui me l'ha donada, jo li dono glòria.
»Vaig decidir de posar-la en pràctica, vaig ser zelós del bé, i no me n'he d'avergonyir. He lluitat per obtenir-la, he estat rigorós.
»Sovint he pregat alçant les mans cap al cel quan m'ha sabut greu ignorar-la. Tot jo m'he orientat cap a ella, i en la puresa l'he trobada.
»Amb ella he adquirit seny des del principi; per això no m'abandonarà. Em cremaven les entranyes mentre la buscava; és un bé preciós, el que he adquirit.
»El Senyor m'ha donat aquesta llengua en recompensa, i amb ella el lloaré.
»Acosteu-vos, quedeu-vos a l'escola de la saviesa. Per què us n'heu de privar per més temps si n'esteu talment assedegats?
»La meva proclama és aquesta: «Adquiriu-la sense diners. Doblegueu el coll sota el seu jou i rebeu-ne la instrucció. És ben a prop vostre per a trobar-la. Vegeu amb els vostres propis ulls que ben poc m'he fatigat per trobar tant de repòs. Procureu-vos-la instrucció ni que sigui amb molt esforç, perquè adquirir-la serà posseir un tresor. Alegreu-vos de la misericòrdia del Senyor, no us avergonyiu de lloar-lo. Acompliu la vostra obra abans del temps, i us donarà al seu temps la vostra recompensa»
El fet que hagi portat tot aquest text aquí —tota una reflexió sobre el llenguatge: «una llengua donada en recompensa»— és degut, també, a que mentre el llegia em semblava que qui això havia escrit —a més d'haver-ho escrit només per a mi i en aquests moments— tenia una mirada semblant a la de la imatge que hi ha a l’entrada de l’altre blog, anomenada «Per l’Ignasi»
posted by Santi Pau at 7:15 a. m.
5 Comments:
A vegades se’ns nota en la cara un aire distret o ens surt un mig somriure que el que està al costat no sap de què ve. I potser qui està al costat ens diu:
–"què estaves pensant?".
Quan ens fan aquesta pregunta, el problema és decidir si és oportú o no donar a conèixer el que estàvem pensant. Però pensar ho fem tots, sempre. I si diem: –"no pensava en res.." o: –"no me’n recordo..", potser no és del tot veritat, sinó tan sols la sortida a una pregunta de resposta incòmoda..
Pensar ho fem tots i sempre.
Aquest nostre pensar, que moltes vegades no és res més que un “jo” continu i repetitiu, el podem convertir en un “nosaltres” fet a l’estil d’aquell exercici, tan preciós i encertat que li proposaves a la Maite..
«pensa que d’això millor de tu, amb totes les teves forces, en fas donació… ...que li ho dones a l'Ignasi»
..o d’una conversa amb “els que ja ens han precedit” o, perquè no, amb el nostre pare del cel, amb Jesús, amb els àngels, amb la Verge Maria i els sants.
Com és de consolador el pensament que, davant tantes coses a les que no donem abast tenim el recurs de la pregària. Voldríem acompanyar i no podem: podem pregar per aquella persona.. Voldríem ajudar en allò que estem veient a les notícies i ens és impossible fer res: en podem parlar amb Aquell qui sabem que mou els fils.. Voldríem explicar-nos en allò que no hem sabut dir o no hem pogut fer, o voldríem tornar a lloc aquella ficada de pota i no podem: ho aboquem en la pregària convençuts que si cal una solució, els àngels la tenen..
I no és tan sols el consol i l’ajut de l’exercici actiu de la pregària, sinó la companyia i la perspectiva que dona saber-nos en aquest espai compartit, Punt de Trobada, o com li vulgueu dir.
L'Àngelus, antigament, es resava poc abans de la posta de sol, tal com es veu en el quadre de Millet. Després es va fer tres vegades al dia: al matí, a migdia i al vespre. Actualment es fa a la hora que tots hem conegut: les dotze del migdia.
El Patxi Rossinyol és qui em va parlar d'aquest quadre i me'l va descriure. Li agradava la actitud de pregària humil que reflecteix. Més endavant el vaig poder veure i em va agradar molt.
Si, jo també el coneixía, les eines que descansen....per uns moments. Es molt bonic i ple de parules sense paraules.
Mingu, es molt bonic i molt -realiste?- el teu text.
En les relaciòns humanes, ens quedan tantes coses inexplicables per explicar.....!
Jo no et sé dir si reso o no reso,
però t´asseguro que suplico que tot sigui per bé!
Sobretot, que el mal que faig, lo malament fet que faig, serveixi per bé!
punt de trobada.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home