Revista d’etnologia de Vilabertran

(núm. 119)

En el cinquantenari d’una decisió transcendent per a la vila
Editorial (abstract)

Es fa esment a les circumstàncies que envoltaren el fet, les quals, segons ens diu l’editorialista, coincidiren en una època en què l’alcalde es va capficar a entendre un llibre de filosofia alemany

Diuen que portava dos mesos i no havia avançat més enllà de la comprensió de dues pàgines en les quals es parlava de la «Ur-wort», concepte que traduït vindria a ser alguna cosa com ara «Paraula original» o «Proto-paraula». Una mena de paraula que resumís en ella tot el saber acumulat al llarg de la història

Eren els anys en els quals la direcció general de carreteres havia començat a senyalitzar-les

Doncs bé, en un ple consistorial que encara avui és recordat, l’esmentat alcalde va prendre la decisió de posar a totes cruïlles de la vila el senyal de «Cediu el pas»

Expliquen que la vida de la vila, arran d’aquest fet, va canviar radicalment i, poc a poc, tothom cedia el pas a tothom i això no tan sols pel que fa al trànsit sinó que va ser un costum que va anar arrelant en la consciència de la gent. A les cases, tots cedien el pas els uns als altres i al consistori—tradicionalment un lloc de baralles i de paraulotes—el costum es va convertir en un cedir la paraula. Diuen que es van arribar a fer plens interessantíssims en els quals no es deia res ja que tothom cedia la paraula a tothom i així descobrien que allò verdaderament significatiu de la paraula era la seva cessió, el seu silenci. I no pas un silenci passiu sinó un silenci dens i subtilíssim, carregat sempre de bones notícies, que venia d’aquest cedir el pas

Es van arribar a celebrar congressos de filosofia amb experts de tot el món ja que el fet de tant cedir el pas o la paraula, aquest pas i aquesta paraula quedaven evidents i de manera molt explícita als ulls de tothom. Diuen que gairebé es podien tocar. No cal dir que un dels ponents més celebrats va ser en Pitu Manubens

També es fa esment en aquest editorial, que aquests fets van donar lloc a la famosa dansa de Vilabertran anomenada «El contrapàs» i també es comenta que el negoci que va sortir més beneficiat per això va ser la botiga de barrets i boines. Sembla que la gent va anar agafant gust a això de cedir el pas i per senyalar-ne la transcedència va considerar que era de molt bona educació i d'un gust molt elegant que alhora que se cedia el pas hom es tragués el barret per saludar

En una breu nota a peu de pàgina es fa referència a un número anterior de la revista en el qual es parla d'una de les altres decisions transcendentals de l'esmentat alcalde: la de contractar la companyia d'autobusos urbans que aleshores tenia la seu a Segur de Calafell i que ara té sucursals arreu del món, entre les quals figuren com les més importants, les de l'Índia i les de Bolívia