Sant Marti

La imatge: un cavaller que dalt d’un cavall alçat, amb l’espasa talla mitja de la seva capa per donar-la a un que passava i no en tenia.

I això ho va fer immediatament, aquest tal Martí.

No s’hi va pensar gens. Entre allò que va veure que calia fer i allò fet no hi va haver temps.
Però això de «fer-immediatament-les-coses» no es fa com si res ja que aquest fer d’aquesta manera (immediatament) implica el convenciment que l’acte que es fa no respon a cap convenció ni a cap reflex mímic.
Allò que es fa és perquè és allò més autèntic que un té.
Per això es fa «immediatament»
(Observem com en aquest «immediatament» que acabem de dir ja hi ha un endarreriment)
Perquè respon als batecs més íntims i més pregons.
Tan se val si el món s’ensorrés.
És això que penso.
És això que vull.
És això que sóc. No vull ser (no en sabria) de cap altra manera.
El Ser que passa per mi és així.
Seria injust... en primer lloc... amb mi mateix. No per res més és l'afecció que tinc a tallar capes.
No, no sóc pas de cap doctrina, jo, no m’atabaleu, ara no tinc temps, que no ho veieu que estic molt ocupat tallant la capa?
Del ser i del temps també en parla un tal Heidegger — de nom Martí