els poetes a banda d´anar adquirint, en el seu exercici, humanitat -la humanitat es una cosa molt grossa- tenen la seva sensibilitat especialment oberta, conformada, esencialment identificada en tot lo humá, no només les persones, sino la percepció desde la dimensió humana, de totes les coses, i sí, hi ha poetes muts, pero, lo que es els poemes, son el privilegi de l´expresió de tota aquesta sensibilitat i coneixement, amb un instrument, el llenguatge, siguin paraules, quadres, películes.....
“la capacitat d’experimentar una crisi en els seus conceptes fonamentals” (totselsjardinsdelmon, 11 de novembre del 2005) permet refinar el coneixement, reconduir-lo, potser, ajustant-lo a unes premisses que podíem no haver conegut o tingut en compte.
M’agrada enllaçar-ho (el link, la gran eina del segle) amb el concepte moral enunciat i explicat aquí: “humanitzar”
Crisis en els conceptes fonamentals humanitzadores. Les crisis deshumanitzadores son una llàstima..
El J.M em va recomenar als meus 16 anys un llibre sobre l'humanisme. Va ser un gest molt singular, aquell, que em va arribar al fons. Ell, posseit per l'humanisme, em deuria fer de mirall, o volia que jo el mostrés a algú altre.
Dons quina colla de "Bertran's" som...no sé de quina matèria estem fets, que fins i tot quan no us entenc puc reconèixer que us he "entès", sense necessitat d'entendre, o m'explicaré millor : us contemplo amb admiració, sense necessitat de res més que això, que és molt GRAN. Sento aleshores, que tinc identitat :que sóc del mateix lloc que algú molt familiar. I, en més d'una ocasió quan condueixo per la Ronda de Dalt, una mica abans d'entrar en els túnels foscos,i tenebrosos hi veig clar, esteu vosaltres i aleshores somric i penso : Maite aquest camí que et porta a Cerdanyola no el fas sola, vas amb la caravana d'uns teus molt especials i coneguts...
El poeta no en sabia, el poeta era un assedegat, el poeta preguntava, es passava el dia preguntant com dimonis es feia això de ser home. Com un cec de naixement. Aquest seu "adquirir" de poeta jo el veig més aviat en el sentit d'aquell cec que demanava "Fes que hi vegi!" (veure-hi en això de com ser home a l'alçada de la humanitat) que no sigui sempre un miserable cec. Des-cobrir els ulls del cec diuen que va fer un dia un que passava pel seu costat i que el va estimar.
Ara ho entenc. Si no fós així, serien uns animals. En aquest sentit la paraula "adquirir" està carregada d'humilitat ja que és el la mesura que s'adonen de com en són d'animals que l'adquireixen la humanitat Deu ser dur aquest adquirir de poeta
No podría ser que poesía fos, no en el subjecte, sino en el predicad, profunditat i expansio?.
Profunditat –profunditat significa curiositat insaciable, anar al centre, constància, vencer les pors, respecte que ve de l´amor (vale, de l´afecte) un mínim de reconeixement, honestitat, el máxim possible de honestitat amb tot, fins i tot amb lo que es descobreix de un mateix- -Un gust, una angoixa especial per saber qué es l´alegria, qué la tristor i el dolor-. Profunditat en lo absolutament humá (com a categoría aristotélica), que el que sent, pensa, i, en definitiva, viu –i per que en té consciéncia, viu i existeix l´univers-, es aquest monstre estrany . I en tot el que ens envolta, envolta al ser humá (jo, tú, ell, nosaltres, vosaltres, ells, eso, esto, lo otro, lo de más allá) perque, per passarli el que li passa, veure el que veu, escoltar el que escolta, patir el que pateix o alegrarse de tantes coses com s´alegra, o quedarse mut com es queda, o parlar tots o qualsevol dels possibles llenguatges, o admirar, o sentir por o plaer, i tantes coses mes ...........parlem de poesía.
(parlem de poemes, de poesía o de poetes?)
Expansio- deixar anar, repartir, inundar, compartir, fer públic, desbordar, comunicar, manifestar, i un llarg etc.................
Poemas................quin privilegi, quin mirall o quin descobriment tant intenç, tant hi fot que siguin tristos o alegres, comunican profunditat “en profonditat”, expandeixen perque penetren. No passa el mateix amb tot el que és un llenguatge poétic? Que és sino un quadre, una canço, un vitrall, un barco, una caseta, un blog, una foto, una broma, un cotxe...................una abraçada...................
La poesía es una actitud íntima, íntimament existencial, compromesa inevitablement i deliberadament. Perversa i feliçment perseverant. Arriba a esdevenir el sentit de l´existéncia, la vida en sí. (Ja sé que simplifico).
Els poetes, com em sembla que deia un passatge de les Escriptures, a proposit de un exorcisme, “somos legión”. A mi m´admiren molt els poetes, cantin, escriguin, pintin, o callin. Per aixo parlava l´altre día dels poetes muts (potser també hi ha els sords, els cecs, els tetrapléjics.................). A una persona a qui la profunditat en lo humá –tot lo huma- li fa ganes de expandirse, de reventar de humanitat, i no sap fer-ho d´altre manera que cuidan unes flors, fent un comentari alegre, estimulant, a un company de feina, o plorant-rient, o arriscant una desafortunada expresió, o, callant, simple i terriblement callant, el considero un gran poeta. Tinc un poema. Possiblement el més bonic que mai m´han dedicat. Quan la Leonor –professora de literatura- va morir, la seva mare, amb una gran amabilitat i repecte, em va donar tots els escrits de la seva filla que anaven dirigits a mí. Entre ells hi havía un munt de folis amb només tres o quatre o cinc rengleres escrites. Eren divuit (18!) intents de encapçalarme. I escriurem, i dirigirme (directio), una carta!. Quina secuéncia-poema tant bonica.......el temps, i la meditació, i l´esforç que hi va dedicar, total per acavar sense ni escriurela. Quin sentiment i quina posesió poética tent gran debía tenir que, ineluctablement la portava al silenci, a la impoténcia d´explicitar!.
"Profunditat", "anar al centre", "honestitat", "deixar anar", "desbordar", ..o intentar-ho, com els fulls que et va passar aquella mare –un exemple ben bonic.
Ningú no podrà dir mai que no ha estat la teva lluita, aquesta, Pere.
8 Comments:
i la humanitat adquireix llibres de poesia!
els poetes a banda d´anar adquirint, en el seu exercici, humanitat -la humanitat es una cosa molt grossa- tenen la seva sensibilitat especialment oberta, conformada, esencialment identificada en tot lo humá, no només les persones, sino la percepció desde la dimensió humana, de totes les coses, i sí, hi ha poetes muts, pero, lo que es els poemes, son el privilegi de l´expresió de tota aquesta sensibilitat i coneixement, amb un instrument, el llenguatge, siguin paraules, quadres, películes.....
“la capacitat d’experimentar una crisi en els seus conceptes fonamentals” (totselsjardinsdelmon, 11 de novembre del 2005) permet refinar el coneixement, reconduir-lo, potser, ajustant-lo a unes premisses que podíem no haver conegut o tingut en compte.
M’agrada enllaçar-ho (el link, la gran eina del segle) amb el concepte moral enunciat i explicat aquí: “humanitzar”
Crisis en els conceptes fonamentals humanitzadores. Les crisis deshumanitzadores son una llàstima..
Dec ser poeta, de les mudes ??
El J.M em va recomenar als meus 16 anys un llibre sobre l'humanisme. Va ser un gest molt singular, aquell, que em va arribar al fons. Ell, posseit per l'humanisme, em deuria fer de mirall, o volia que jo el mostrés a algú altre.
Dons quina colla de "Bertran's" som...no sé de quina matèria estem fets, que fins i tot quan no us entenc puc reconèixer que us he "entès", sense necessitat d'entendre, o m'explicaré millor : us contemplo amb admiració, sense necessitat de res més que això, que és molt GRAN. Sento aleshores, que tinc identitat :que sóc del mateix lloc que algú molt familiar. I, en més d'una ocasió quan condueixo per la Ronda de Dalt, una mica abans d'entrar en els túnels foscos,i tenebrosos hi veig clar, esteu vosaltres i aleshores somric i penso : Maite aquest camí que et porta a Cerdanyola no el fas sola, vas amb la caravana d'uns teus molt especials i coneguts...
ostres com em passo..és que no en sabia més....
El poeta no en sabia, el poeta era un assedegat, el poeta preguntava, es passava el dia preguntant com dimonis es feia això de ser home. Com un cec de naixement. Aquest seu "adquirir" de poeta jo el veig més aviat en el sentit d'aquell cec que demanava "Fes que hi vegi!" (veure-hi en això de com ser home a l'alçada de la humanitat) que no sigui sempre un miserable cec. Des-cobrir els ulls del cec diuen que va fer un dia un que passava pel seu costat i que el va estimar.
Ara ho entenc.
Si no fós així, serien uns animals.
En aquest sentit la paraula "adquirir" està carregada d'humilitat ja que és el la mesura que s'adonen de com en són d'animals que l'adquireixen la humanitat
Deu ser dur aquest adquirir de poeta
No podría ser que poesía fos, no en el subjecte, sino en el predicad, profunditat i expansio?.
Profunditat –profunditat significa curiositat insaciable, anar al centre, constància, vencer les pors, respecte que ve de l´amor (vale, de l´afecte) un mínim de reconeixement, honestitat, el máxim possible de honestitat amb tot, fins i tot amb lo que es descobreix de un mateix-
-Un gust, una angoixa especial per saber qué es l´alegria, qué la tristor i el dolor-.
Profunditat en lo absolutament humá (com a categoría aristotélica), que el que sent, pensa, i, en definitiva, viu –i per que en té consciéncia, viu i existeix l´univers-, es aquest monstre estrany .
I en tot el que ens envolta, envolta al ser humá (jo, tú, ell, nosaltres, vosaltres, ells, eso, esto, lo otro, lo de más allá) perque, per passarli el que li passa, veure el que veu, escoltar el que escolta, patir el que pateix o alegrarse de tantes coses com s´alegra, o quedarse mut com es queda, o parlar tots o qualsevol dels possibles llenguatges, o admirar, o sentir por o plaer, i tantes coses mes ...........parlem de poesía.
(parlem de poemes, de poesía o de poetes?)
Expansio- deixar anar, repartir, inundar, compartir, fer públic, desbordar, comunicar, manifestar, i un llarg etc.................
Poemas................quin privilegi, quin mirall o quin descobriment tant intenç, tant hi fot que siguin tristos o alegres, comunican profunditat “en profonditat”, expandeixen perque penetren.
No passa el mateix amb tot el que és un llenguatge poétic? Que és sino un quadre, una canço, un vitrall, un barco, una caseta, un blog, una foto, una broma, un cotxe...................una abraçada...................
La poesía es una actitud íntima, íntimament existencial, compromesa inevitablement i deliberadament. Perversa i feliçment perseverant. Arriba a esdevenir el sentit de l´existéncia, la vida en sí. (Ja sé que simplifico).
Els poetes, com em sembla que deia un passatge de les Escriptures, a proposit de un exorcisme, “somos legión”.
A mi m´admiren molt els poetes, cantin, escriguin, pintin, o callin.
Per aixo parlava l´altre día dels poetes muts (potser també hi ha els sords, els cecs, els tetrapléjics.................).
A una persona a qui la profunditat en lo humá –tot lo huma- li fa ganes de expandirse, de reventar de humanitat, i no sap fer-ho d´altre manera que cuidan unes flors, fent un comentari alegre, estimulant, a un company de feina, o plorant-rient, o arriscant una desafortunada expresió, o, callant, simple i terriblement callant, el considero un gran poeta.
Tinc un poema.
Possiblement el més bonic que mai m´han dedicat.
Quan la Leonor –professora de literatura- va morir, la seva mare, amb una gran amabilitat i repecte, em va donar tots els escrits de la seva filla que anaven dirigits a mí.
Entre ells hi havía un munt de folis amb només tres o quatre o cinc rengleres escrites.
Eren divuit (18!) intents de encapçalarme. I escriurem, i dirigirme (directio), una carta!. Quina secuéncia-poema tant bonica.......el temps, i la meditació, i l´esforç que hi va dedicar, total per acavar sense ni escriurela. Quin sentiment i quina posesió poética tent gran debía tenir que, ineluctablement la portava al silenci, a la impoténcia d´explicitar!.
"Profunditat", "anar al centre", "honestitat", "deixar anar", "desbordar",
..o intentar-ho, com els fulls que et va passar aquella mare –un exemple ben bonic.
Ningú no podrà dir mai que no ha estat la teva lluita, aquesta, Pere.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home